UNS DIES A GELDERLAND

Ruta familiar, BTT

Aquest estiu hem passat uns dies a Holanda, a Gelderland, que és "a la part del darrera", una terra tranquil.la i plena de gent amable amb els visitants i amb un clima que a l'hivern ha de ser força complicat. Es tractava d'aprofitar els pocs dies de vacances que teníem per conèixer nous camins. El nostre fill Oriol es va dedicar a passar-nos al GPS les rutes que ens havia proporcionat en paper de forma força reduïda l'agència Holanda Natural, que és amb qui vam contactar per fer la ruta. Gràcies a això mai ens vam perdre i anàvem sempre sobre segur, teníem fins i tot marcades les botigues per si ens feia falta res. S'ha de dir que a Holanda tots els camins tenen nom, estan correctament indicats i potser no ens hauríem perdut amb les parques indicacions de l'agència, però segurament no hauríem estat tan tranquils.

Aquí reproduïm la crònica que en vam fer un cop arribats a casa:

Per fugir de la calor, de la humitat i de les mosquites tigre, decidim que passarem les vacances a Holanda. En arribar al nostre destí, veiem amb gran sorpresa que tothom va en bicicleta i per això decidim llogar-ne dues. Després de veure’n unes quantes, triem el model Delphi, de la marca SPARTA i d’uns 50 quilos de pes sense càrrega: Si hi haguéssim anat amb nen (o amb gosset), aquesta ens hauria anat prou bé: Aquestes tampoc estan gens malament: Aquí hi ha més informació: http://rowingbike.com/site/EN/Home/Videos/

El tàndem ha de ser una experiència, però nosaltres seguim amb les nostres estimades Delphis. I com que tothom porta cistelles i alforges, ens entra enveja i ens en comprem unes de la marca Cordo: Un cop solucionat el problema de la mobilitat, ens adonem ràpidament que estem en un país civilitzat, on tot, tot, està reglamentat i comencem a entendre que Van Gaal era un personatge coherent. Només entrar, ja et deixen clares unes quantes coses: Els camins no estan gaire malament, però són de fàcil manteniment ja que mai hi plou o hi fa vent: no té mèrit. Però els holandesos estan molt endarrerits: encara no han tallat els arbres que hi ha plantats a banda i banda, a vegades en varies fileres, com vam fer aquí per motius de seguretat amb els plataners de les nostres carreteres Aquest és l’arbre més vell que vam veure: Amb la corresponent ruta per trobar-lo, indicada per a nens: De carrils bici n’hi ha massa –més de 20.000 km-, jo en suprimiria uns quants: no s’hauria de poder triar per anar d’un lloc a l’altre. Aquí en tenim alguns que sobren: Aquí han perdut el temps i els diners fent un pont al costat de la carretera i de la via del tren, total per a què puguin passar unes quantes bicicletes. Un caprici com un altre Fins i tot asfalten el carril bici i deixen el camí sense asfaltar! Acostumats com estem al nostre sistema d’indicadors, ens costa pair el d’Holanda. Tenen per costum posar cartells a tot, fins el camí més perdut enmig del bosc té el seu nom i el seu cartell. Això no va massa bé, ja que si et vols perdre és impossible i, és clar, és molt estrany. El carril bici a vegades està compartit amb les motos, que et passen pel costat a gran velocitat i et poden donar un ensurt si no estàs atent No totes les rutes són per fer amb bicicleta, també n’hi ha per fer a cavall, amb carruatge, patinant. També n’hi ha per a nens i per anar a museus: I també per caminar També prohibeixen coses: La qüestió és posar indicadors Aquest ens avisa que no podem passar-nos de velocitat

Els desnivells del terreny són impressionants. Aquí en tenim un de terrible, amb un % enorme, tot i que negatiu. Sort que la ruta era en aquest sentit, d’haver-la fet en el sentit contrari hauríem patit:

Aquesta foto la poso perquè m’agrada, sobretot el mallot:

Com tots sabem, els nòrdics no son amables, ja que són molt tancats. Nosaltres trobem les excepcions, persones amables i educades que ens ajuden quan poden. Fins i tot una noia en una estació de tren on no hi ha escales mecàniques ens veu carretejant les maletes i ens demana perdó pel fet que no n’hi hagi. En no estar acostumats a aquestes excentricitats, ens sobta molt. Com ens sobta un cartell en català que trobem en el jardí d’una de les cases de Lochem. El propietari, que estranyament també és molt amable, surt i parlem una mica. Ens explica que roba els cartells en els seus viatges (en té uns quants més per l’estil, en francès i anglès). Ens recomana Còrsega per a les properes vacances i ens convida a un té. Nosaltres li recomanem bttbadalona.com i li prometem la foto:

En les nostres passejades trobem molts més cartells:
Un amb el nom de la família que viu a la granja

Un per vendre, són gent que s’ho ven tot

Un de publicitari, també per vendre

Un que ens va fer gràcia

Ens trobem alguna caseta en el nostre camí:

La primera és propietat particular, la segona es pot visitar. Ens confonem i entrem a la primera. L’entrada és oberta, naturalment. En un lateral hi ha un jardiner que ens saluda. Nosaltres seguim fins a la porta de la casa i l’obrim. Com que no hi ha cap cartell enlloc mirem el jardiner, que fa “no” amb el cap. Anem on és i amablement ens explica que no es pot visitar. Una gent força rara aquests holandesos.
Més casetes

Aquestes casetes acostumen a tenir un canal amb aigua mansa al voltant, amb algun ànec nedant:


Ens van dir que la sopa Knorr la treuen d’aquí

Com que estem a l’estiu, la gent es banya. Nosaltres portem màniga llarga, més que res per a què es noti que som de fora:

Són gent molt bel·licosa, amb un passat terrible de guerres i conquestes. Aquí veiem les restes d’una famosa muralla, impressionant d’alçada i fortalesa. Per a que no es desfaci, l’hi han posat un sostre de fusta:

En aquest dies també hem vist que són molt ganduls, quan volen vendre alguna cosa, ho deixen al carrer, a peu de carretera o al mig del bosc, posen una guardiola o bé un porquet per a què hi deixem els diners, i se’n van.

Aquí tenim una paradeta de melmelades posada al bell mig del bosc on hi ha pots oberts per poder-les tastar, amb culleretes, paperera, bosses per si en comprem alguna, dos para-sols, un drap per la pols i fins i tot una cadira amb un pom de flors

I aquí som a un poble (Bredevoort) que és una mena de mercat de Sant Antoni, amb tot de paradetes plenes de llibres. El dia no acompanya i no hi ha ningú tret de nosaltres, però això no fa que la venda quedi aturada:

Suposo que us haureu adonat del modelet “Casa de la Pradera” que porto. És que no es pot anar amb dones: si et deixes, ràpidament et posen puntes i cintetes. I sort n’hi va haver, ja que aquell dia el vent va ser considerable

Com ja sabeu, a Holanda hi ha molta aigua




També hi ha canals a dins del pobles, amb algun salt d’aigua i tot:
Aquesta és la Margarida fent puré de verdures:

Aquí tenim una pedra de molí

Bé, en realitat no és una pedra, són moltes pedretes juntes:

Fins i tot vam passar el riu Ijssel en transbordador

No vam veure massa fonts. I les poquetes que hi havia no rajaven.
En Digi (per als qui no el coneixeu us diré que és un crack que aquest any ja ha fet la marató de Los Monegros, la de las Bardenas, la Pedals de Foc, la Ruta de l'Ermità i ara farà la BI6000 i la tercera volta al Cadí, a més de no sé quantes duatlons... i només fa un any que fa btt) no tindrà feina per posar al dia el seu catàleg

Aquesta sembla que funcionava, al menys hi havia aigua al dipòsit, però potser era de pluja. No ho vam poder comprovar ja que estava en un tancat pel bestiar.
Aquesta rajava, però era de decoració

I d’aigua embotellada només en vam trobar provinent de fora, la majoria era de Bèlgica, “pétillante” o no.
Aquí teniu la primera que vam veure i beure:

Érem el Sr. Vilaró i Frau Bru; naturalment bevíem aigua Bru i afortunadament no era pétillante:

Una altra cosa que sabem és que a Holanda hi ha moltes tulipes, la gent camina amb esclops i hi ha un molí a cada casa. Nosaltres no vam veure cap tulipa (no era el temps), amb esclops vam veure un noi que tallava la gespa amb una màquina impressionant i de molins en vam veure uns sis o set.
A falta de tulipes, vam fer fotos en alguns dels pocs camps de flors que vam veure:
I aquesta d’un llac del Parc de Leemputten

Aquí teniu els molins. Són monos, oi?

Bé, en realitat aquests són per decorar el jardí. Els de veritat són una miqueta més grans, i tot i que no són blancs no estan gens malament

Les cases dels pobles pels que passem són totes molt semblants: planta baixa amb cuina i menjador i habitacions a dalt. N’hi ha molt poques amb persiana, o no hi ha cortines o estan obertes o només tapen la meitat de les finestres. I a l’ampit hi posen figures o flors. Nosaltres no gosem mirar gaire, tot i que ens fa la impressió que volen que els miris.
Com heu pogut veure no està gens conservada, es nota que és de 1902. Com aquesta o amb més anys en vam veure unes quantes.
Aquí tenim una granja amb el sostre típic:

També és típic veure les escombraries tirades al carrer

Quan els sobren testos, també els llencen de qualsevol manera

També deixen tirades pertot la palla i la llenya

Són molt freds i reservats, de manera que quan hi ha un naixement o un aniversari ho amaguen ben amagat

Els globus són blaus, si és nen, o rosa, si és nena. La robeta estesa no falta mai i de cigonyes n’hi ha de força menes

Aquest senyor ha perdut la gorra ja que fa força vent. La Margarida l’hi torna a posar per fer-li la foto. A la gespa han tallat un 50 gegant, i des de la casa una noia ens saluda tímidament quan marxem

Aquesta noia ha fet 25 anys, enganxada al Messenger. Aquí la tenim connectada al jardí
I aquí tenim una senderista de pro fent també els 50.

Jo ja estic preparant el nino i la bici...
A mi de petit m’agradaven i encara m’agraden ara molt les màquines. En aquesta regió sembla que tenen gustos semblants:

Els tallagespa, impressionants com la resta de màquines que gasten. A tothora trobem gent muntada en un tallagespa enorme passejant-se jardí amunt i avall. Aquí en venen un:
No m’estranya que les rutes a peu estiguin així: és una excusa per passar el tallagespa
Aquí tenim l’entrada del sender, amb el triangle ben marcat

Del menjar holandès no us en puc parlar massa: estava a règim; potser la Margarida us en farà cinc cèntims, de moment us poso aquestes fotos dels nostres esmorzars: I aquí tenim l’abans i el després. És el que deia la Margarida: no estic acostumada a aquestes rutes, tinc molt desgast i m’he d’alimentar bé:

Els horaris són molt extravagants: esmorzen a les 7, per dinar piquen una mica de fruita o un pannekoek, que és una mena de crêpe amb coses a dins, i sopen a les 6, en algun lloc a les 5 de la tarda. No saben el que és viure bé, sopar a les 10 i anar-te’n a dormir tot seguit amb la panxa plena. No tenim fotos dels sopars, la Margarida diu que el menjar és molt bo i molt suau. A les amanides no hi posen ni oli ni vinagre i sembla que surtin al camp per agafar tot el que tingui color verd per posar-ho després al plat. Tot i això la Margarida diu que és tot molt bo. Jo no en puc dir res, com que estava a dieta passava tot el dia amb l’esmorzar. No podem assegurar-ho, ja que la Margarida no hi te gaire tirada, però sembla que també es mengen les vespes i les mosques. Al menys és el que ens va semblar ja que als hotels les agafaven amb uns recipients que tenien un líquid ensucrat

Si no són per menjar, sembla que els animals no els agraden gaire. Ens ha costat molt veure’n algun als seus jardins:

Aquests també usen el carril bici:

Aquest no l’hem pogut veure:

Aquests estan afamats, només atansar-nos vénen corrent per demanar menjar:

Com que les cases són molt petites, han de posar algunes coses a fora


N’hi ha que són supersticiosos

Els gatets s’escapen per la teulada i la finestra


Als parcs hi trobem algunes escultures:

I, evidentment, canals amb aigua i amb pirates que vénen corrents a veure què els donem:
I amb ponts de fusta per creuar-los

En arribar a un dels pobles on hem de fer nit (Vordem) tenim la mala la sort de veure una desfilada de carruatges. Tots els carruatges porten una plaqueta amb el número i passen ben ordenadets:

Aquest se l’han deixat oblidat al castell de Vorden, que és el punt d’arribada de la desfilada
I aquí tenim els jardiners del castell, passant el raspall per a què tot quedi net i polit: Amb raspall
www.youtube.com/watch?v=UavdzWrIfZc
I també tenim el castell
En veure aquest castell, l'endemà vam decidir fer la ruta dels castells i aquí en teniu un altre. No eren massa grans. Potser els lleons de l’entrada ho eren més

Ens va sorprendre com d’abandonats tenen els cementiris. N’hi ha d’enormes, en part per no tenir nínxols, però tots estan molt descurats. Aquí en tenim una mostra en un poble molt petit on tothom era parent o es deia igual

A més de cementiris, també hi ha esglésies:

Aquí el poble és més gran (Zutphen), i per tant l’església també

N’hi ha moltes, sembla que es fan la competència

Les dels poblets no estan malament, tan lluminoses i arreglades per dins
Sembla que, a més de futbol, també practiquen altres esports. Aquí tenim unes cistelles que posen al costat dels carrils bici. Sembla que en aquest esport guanya el que més llaunes i papers tira a la cistella. O potser guanya el que transporta més papers d’una cistella a l’altra. Ho estem investigant, no se’ns acut cap altra explicació. Aquí teniu una de les cistelles
I aquí la podeu veure amb els papers a dintre

El clima d’aquesta zona d’Holanda és com un nen malcriat: ara ploro (plou), ara estic content (sol), ara bufo (vent), ara bufo i ploro, ara bufo i estic content, ara ploro, bufo i estic content alhora. I nosaltres ara ens posem la roba, ara ens la traiem. Com que el nen no canvia, ens hi adaptem. Aquí estem sota un arbre mentre cau un diluvi

Aquí la pluja és constant

Aquí fa sol, es posa núvol, plou moltíssim i torna a sortir el sol. Tot en cinc minuts
Estan una mica antiquats. Aquí tenim algun dels seus cotxes de bombers
Aquesta és la conclusió del viatge:
Serenor

Molins, aigua, verd, vent i bici

Famílies en bici: dos tàndems i tres generacions de passeig

i.... gana, molta gana: