Dolmens, pedres, corriols, xampú i una mica d'aigua (03-06-2012)

BTT

 Aquesta és la crònica que vaig escriure al fòrum de  Bttbadalona d'aquesta sortida:

Aquesta història tan llarga va començar dilluns passat, quan vaig obrir el correu i vaig veure que en Rochy, un amic de Tarragona que és un crack i que alguns ja coneixeu, m'havia enviat un missatge on em deia que ell i uns companys volien pujar per fer una ruta per aquí dalt.

Em diu que s'estan entrenant per fer la Eusko-Bike Challenge, una ruta impressionant pel que he vist als vídeos, i volen fer la "filleta" del Pino, la Trinxaprehicabri, que té els corriols, el desnivell  i la distància que necessiten.

Em demana si li puc passar informació, si hi ha algun tram que es pot modificar, jo li pregunto si no li fa res que els acompanyi i així surt la "germaneta" de la "filleta", que es dirà Dolmens, Pedres, corriols i Poblats ja que algunes de les modificacions que hi faig són per anar a veure les Pedres i els Dolmens que queden a prop de la ruta original.

Diumenge a les 7:30 ens reunim al Punt de trobada Matiné, ja que els tarragonins de Badalona coneixen l'Ikea (quants BP'S s'hi han guanyat allí dins!) i poca cosa més,  a part de La Penya.  També ve l'Andrés, que  m'explica que dissabte ha estat repassat  per l'avi Rob en una frenètica cursa contrarellotge  per Collserola.

Com que la ruta és del Bttbadalona, és obligat pujar al Dipòsit i fer allà la foto oficial un cop els convidats han admirat el paisatge urbà que s'estén per tota la plana fins el mar. D'esquerra a dreta: Andrés, Rochy, Le Petit Roc, Balta i Pere

La "germaneta" ens fa passar pel trajecte habitual per anar al Seminari i després ens desvia una mica per poder veure el Cementiri dels Empestats

 

Tornem a la pista carenera habitual, que deixem ben aviat per baixar també per pista fins la Riera de la Coma Clara d'Allella, des d'on tornem a pujar a la pista carenera més enllà del Coll de la Font de Cera.
Seguim també poca estona aquesta pista i baixem a Vallromanes pels corriols de Can Cirera, variant dreta, dreta, aquesta última força complicada. 

 

A la plaça de l'Ajuntament fem un primer mos, preparant-nos pel que ha de venir que serà llarg i dur, i ignorant que a Valllromanes també hi ha una Roca Foradada que no hem vist mai, i que deixarem per una propera "nebodeta". 

Seguim endavant, fent turisme per uns quants carrers del poble fins que entrem en un dels corriols del Turó del Mas Miquel, on algú hi ha posat aquest deliciós pessebre que agrada molt al Petit Roc, que em promet que d'ara en endavant cada cop que faci una sortida en muntarà un de similar

Per asfalt, ja que fer-ho pel corriol de pujada seria molt complicat, pugem a Can Nadal, que serà la porta per on entrarem al Bosc de Céllecs, on estarem corriolejant i trialerejant una bona estona, sempre per camins factibles i divertits que ens acabaran portant a la Pedra de les Orenetes.

Allí es fa real la dita "El Món és un mocador", ja que trobem als Cuñaos José Manuel i Josemanuel,  que tant temps feia que no vèiem

Després de convidar-los a la "Dècima del Turò" i d'acomiadar-nos-en, fem les fotos habituals

busquem les pintures rupestres

i les fotografiem abans s'esborrin del tot

Baixem una mica més pel que abans era una bonica pista i que ara, després de passar-hi la màquina, és una autopista com les de Madrid, és a dir  sense peatge (de moment), i anem a la Roca Foradada

Baixem una mica més encara i trobem el Dolmen de Can Gol I, que és al jardí d'una casa particular. La casa està en venda, així que si voleu podeu compra-la i  tindreu un dolmen a casa vostra. Des de la vorera, on hi ha unes escales per poder-lo mirar, el veiem d'esquenes

Desfem el camí i, molt a la vora de la Pedra Foradada trobem el Dolmen de Can Gol II, mes petitó que el de la casa. Fent comparació amb el futbol, aquest seria un gol de Ronaldo i l'altre, un gol de Messi. Ho sento, Andrés, m'he passat una mica.

I una mica més amunt trobem la Pedra de les Creus, on en veiem unes quantes de diferents mides i formes

Seguim endavant, ara ens encaminem al Turó Gros

on corriolejarem amunt i avall una bona estona, alguns amb molt bon estil

Després de passar pel "Minitub", on n'hi ha que es queden enganxats al sostre, anem planejant fins Santa Agnès de Malanyanes, on fem la segona aturada nutritiva del dia, precisament al costat d'una parada de pollastres i conills a l'ast que semblen boníssims. Nosaltres, fidels a l'esperit Bttbadaloní d'abans, quan no menjàvem ni barretes ni gairebé bevíem aigua,  fem l'orni i ens dediquem al nostre trist entrepà de Nocilla.

Per evitar el pas per la urbanització Sant Carles, que no està malament però que té una mica d'asfalt, vaig fer una petita tisorada a la "filleta" del Pino i passem pels corriols que vam inaugurar el dia del Turó de l'Home, però ara fets de baixada fins arribar al Coll de Parpers, on seguim endavant fins arribar a Sant Bartomeu de Cabanyes

Aquí la "germaneta" ens volia fer anar cap al Dolmen De Céllecs, baixar novament a la Pedra de les Orenetes i tornar a pujar a Sant Bartomeu, però ja li havíem agafat gust a les tisores i ara li vam fer a la "germaneta" no una retallada sinó un bon estrip, decidint passar per corriol fins Ca La Mort, on enllaçaríem amb la pista per arribar-nos al Dolmen de la Roca d'en Toni, on hi trobem una sirena que s'assembla molt al Rochy

A Can Boquet l'Andrés ens deixa, ja que no vol arribar molt tard a casa, i nosaltres anem cap a Vallromanes passant pel Tobogan però en el sentit contrari del que fem habitualment. Sembla que no es pot fer, però amb una mica de perícia és possible passar-lo sense posar el peu a terra.

El Tobogan ens deixa al costat de Can Gurguí, on agafem la pista que ens porta a Vallromanes. Al Casal fem un xampú, un entrepà, un cafè i una llarga sobretaula on parlem una mica de tot i ens preparem per fer no una tisorada sinó una esporgada radical a la "germaneta", que queda transformada en una "cosineta".

Després d'aquest "minut de les tisores llargues", pugem pel corriol de Can Cirera per la variant fàcil, que seria la que no havíem fet al matí de baixada, i ens plantem a la pista carenera que ens porta fins Alella.

Volíem pujar al Turó d'en Galzeran i baixar per les vinyes i per això passem per la pista del darrere de la carenera. Comença a ploure,  ens agrada ja que ens ha fet molta xafogor tot el dia

Mentre anem pujant comença a tronar. Primer els trons són llunyans, després són molt forts i propers. Jo vaig dient que no hi ha d'haver cap problema, que podem pujar a dalt del Turó  ja que a la torre de vigilància hi ha un parallamps  i si cau un llamp serà allà, però la intensitat de la tempesta elèctrica i la quantitat d'aigua que cau en poc temps fa que canvii de parer i que tirem avall pel darrere del Turó buscant l'aixopluc del Seminari.

Quan ja som a pocs metres de l'entrada del Seminari ens trobem un dels pins llampat, i això que a l'edifici hi ha com a mínim dos parallamps. La teoria, un cop més superada per la realitat. I la por que havíem passat, justificada.

 

En molt poca estona deixa de ploure i això ens permet seguir endavant i practicar l' última retallada del dia, al crit de "Mariano, amb les tisores no ets ningú!".

Ara li ha tocat el rebre al poblat de la Malesa, des d'on havíem de baixar per les Canyes. En comptes de fer-ho per aquí, passem pel corriol que porta a la pista del Tanatori i baixem via Cal Dimoni fins el Punt de Trobada Matiné.

Així, doncs, hem creat la "cosineta", la que bategem com a "Dolmens, Pedres, algun corriol, xampú i una mica d'aigua" .

Ep, que la cosineta no és manca:

Esperem que hi hagi molts mes nebots, néts i el que faci falta i que ben aviat puguem tornar a ciclar junts.

La ruta és al wikiloc

Vilanova i la Geltrú - Tarragona (30-01-2011)

Aquesta és la crònica que vaig escriure a Btttarragona.com després de fer aquesta sortida i de retrobar-me amb molts amic amb qui feia temps no compartia ruta:

Feia temps que no baixava a Tarragona i el diumenge era el dia adequat ja que la sortida no era massa d'hora i llevant-me una mica abans de les 6 estaria puntualment a Vilanova a l'hora de la sortida. I així va ser. A l'estació em vaig trobar amb el Sergi, que havia vingut abans en cotxe, i mentre parlàvem van arribar els expedicionaris de Tarragona.

A la plaça del davant de l'estació ens vam fer la foto de grup; aquí tenim al Pep fent els preparatius

La vella màquina del museu ens mirava amb recança des del seu hangar-presó

I nosaltres ens vam posar en marxa. La fresqueta del matí ens ajudava i ràpidament vam anar deixant enrere les cases del poble

Al Josep Suller només el coneixia "virtualment", pel fòrum. Em va impressionar veure com no s'equivocava mai, sempre decidit al davant. Això de planificar rutes és un do, i ell el té. Li vaig fer aquesta foto a la carretera sobre el pantà de Foix, abans d'agafar el corriol que tant ens va agradar

Vells i nous amics anaven passant en direcció al corriol












Mentre nosaltres anàvem passant, la vida, en forma d'aigua, corria riu avall

Portàvem molt bon ritme, no havíem patit cap caiguda ni cap avaria, el recorregut era molt maco i hi havia molt bon ambient

Les típiques parets de pedra seca que ara, en l'era del ciment, no sabríem ni voldríem fer, separen els camps de conreu

Reagrupament a Albinyana

Mentre esperàvem per una punxada, vam tenir temps per mirar una mica el paisatge. Sempre dono gràcies per tenir la sort de poder ser-hi, espero que ho pugui fer molts anys encara

amb tan bona companyia


Vam baixar per aquesta pista


i després d'uns rapidíssims puja-baixa, vam fer cap al Mas Boronat, on ens vam tornar a reagrupar

Al poble del Maresme on visc (Tiana) moltes palmeres s'estan morint per la plaga de l'escarabat morrut, aquí primer em va semblar que estaven bé, fins que en vaig veure una de morta. Una pena! Mira que en són de maques, ben cuidades com aquestes... i diuen que també afecta als margallons

Em va agradar molt aquesta placa posada a l'entrada del mas:

I ara, mirant les fotos mentre escric aquestes quatre lletres, m'agrada l'entremaliadura de la Yolanda al pantà de Gaià. No l'havia vist abans ja que vaig fer la foto en marxa apuntant enrere

Després d'un corriol força divertit, on no vaig poder passar-m'ho bé del tot per culpa de l'amortidor que havia petat a la primera baixada del dia, i gairebé sense adonar-me'n ja vam ser a Tarragona. Un cop més la sortida amb vosaltres s'havia acabat massa de pressa

Fins aviat!


P.S.:

Vaig intentar filmar uns vídeos, però hi va haver un moment que quan creia que estava filmant resulta que la màquina estava aturada (són les coses de l'edat: de prop no m'hi veig gaire i amb les ulleres fosques, encara menys i no vaig llegir bé l' indicador). Ha sortit molt poca cosa, però intentaré aprofitar-ho i fer un petit vídeo quan tingui temps.

I aquest és el vídeo que vaig penjar-hi uns dies més tard:

Vilanova-Tarragona (30-01-2011) from Pere Brufau on Vimeo.

ViPXtrem (Un tomb per Prades des de Vimbodí)

El dia 1 de maig, al Fem un 3000!, en Pep Cabestany va comentar que volia fer aquesta cursa amb un nom ben bonic, ViPXtrem. Jo no participo gairebé mai en cap cursa (només he fet La Pica 2 cops) i em feia por apuntar-m’hi, però quan vaig veure les fotos al webb Btttarragona i els detalls que ens anàven dient de mica en mica, m’hi vaig apuntar. La Margarida va poder acompanyar-me i va ajudar una mica en el que fes falta, sobretot en els avituallaments.

El 10 de juliol, el dia de la cursa, encara era lluny, però les setmanes passen tan ràpid que sense gairebé adonar-nos-en ja hi érem a tocar, fins que ja hi vam ser: ja ha arribat el dia 10! I ens vam posar en marxa.

Aquesta és la petita crònica, penjada a Btttarrogona.com,del dia tan maco que ens van regalar des de Btttarragona:

Sortim de casa ben d’hora, ja que hem de ser a les 7 a Vimbodí per poder recollir el dorsal i trigarem una hora i mitja de viatge, si tot va bé. Gràcies al Tom-Tom, que és un del millors invents, ja que no només ens guia sinó que ens va dient a quina hora arribarem, ho fem puntualment i abans de les 7 som al Poliesportiu de Vimbodí . La Margarida, que farà d’avitualladora, em fa la foto:


Després d’uns breus consells d’en Pep estem preparats per sortir


Els primers metres de trajecte els faig amb en Sisco de La Selva, després, xerrant, el perdo i no sé si és davant o darrere i no el torno a veure fins a l’arribada


Privilegiats, passem per dintre del primer mur del Monestir de Poblet


I comencem a pujar en direcció a La Pena. Hi ha unes esses que són molt boniques de fer i que amb la fresca del matí i les forces intactes es deixen pujar molt bé, tot i que alguns anem amb una mica de fre posat, seguint els consells d’en Pep i d’en Rochy


En els vostres dominis tot és gran: les pujades, les baixades, les muntanyes . Aquí tenim el Montsant, que es deixa veure camí de Cornudella, i per on vaig ciclar fa uns dies amb companys de Tarragona i de Bttmania


El pantà de Siurana és ben ple. Segur que més d’un tenim ganes de refrescar-nos-hi ja que, passada la primera part ombrívola ara els sol ens comença a escalfar de valent


I més d’un ho fa al pas pel riu de Siurana, on hem de carretejar una mica la bicicleta enmig de la calor


I del riu pugem i pugem per una pista assolellada a l’hora de més calor. Al costat del Mas del Salín la Judit, la propietària, ens arruixa amb una mànega: moltes gràcies, ens feia molta falta i ens va anar molt bé.

Una mica fresc, però sense veure-hi gaire amb les ulleres amb aigua, suor i pols, vaig seguint fins arribar a les 13:13 a Arbolí, on hi ha, com diu Lo del Tros, les xiques amb més garbo de Btttarragona i unes fonts d’aigua fresca que no tenen preu i que ens van molt bé per netejar-nos una mica i tornar-nos a refrescar. Sort d'això, ja que la pujadeta que ens ve a trobar passat el poble te trams molt complicats de fer sobre la bici.

I així, fent la viu-viu , ja que queden molts quilòmetres, vaig fent i pujant de mica en mica cap a La Mussara amb les muntanyes enteranyinades per la calitja


I les restes apuntalades del campanar


I del “castell” o Mas d’en Coll (espero no equivocar-me i batejar-lo malament):


Al començament de la sortida havia coincidit una estona amb en Robert, Robike, i ens havíem anat trobant, ell sempre passant-me en ruta ja que als avituallaments s’entretenia una mica més. Aquí ens tornem a trobar i sembla mentida però després de tanta pols i quilòmetres en Robert està com acabat de sortir de la dutxa i amb l’uniforme dels diumenges


En l'avituallament de La Mussara, on dinem, tornem a coincidir i camí de l’Aixàvega em torna a agafar, i ja anem gairebé junts fins a Montral, el següent punt d’avituallament amb aquella regadora que a alguns va anar tant bé.


Sortint de Montral el perdo de vista, ja que mentre intento posar en marxa el GPS en un dels nombrosos cops que se’m va apagar per culpa dels famosos connectors dels Garmin, em despisto i faig cap a la carretera. Mirant el GPS veig que carretera avall tornaria a trobar el track, però afortunadament decideixo tornar a pujar fins al senderó que m’havia passat. I dic afortunadament no pel senderó, que no està gens malament però potser no val tant la pena com per pujar desfent el camí des de la carretera, sinó pel control que hi ha quan s’acaba i on el Diego em posa un gomet vermell no pas al nas sinó al dorsal.
Em quedo sol, no tinc ningú ni al davant ni al darrera, i el tram fins a Capafonts se’m fa una mica llarg, amb el sol es que es fa notar de valent als Obacs del Vendrell


Després de passar per l’ermita de la Mare de Déu de Barrulles


ben aviat veig Capafonts


A l’avituallament torno a coincidir amb el Robert i també amb la Rebeca, amb qui també ens anàvem trobant molt sovint i amb qui havíem fet alguns quilòmetres junts camí del Pantà de Siurana.
En Robert m'acompanya en la pujada cap a Prades, ja amb una mica d’ombra que s’agraeix molt, però no tant com la companyia d’aquest nou amic de La Selva.
A l’avituallament de Prades ens trobem un altre cop amb la Rebeca i seguim junts una bona estona fins que el meu motoret s'encalla una mica i en Robert i la Rebeca van pel davant. Al meu ritmet vaig fent fins arribar al Serret de la Mina, des d’on recordo amb nostàlgia les moltes vegades que havia pujat per la carretera quan anava de Vilanova de Bellpuig a Prades els estius de la meva llunyana joventut


I ja només em queda baixar fins a Vimbodí, una llarga baixada amb un corriol que si no vigiles te'n vas cap avall, però molt cap avall, i que passo amb una mica de por. Després del corriol tot és pista de baixada fins al següent control, a Riudabella, on em posen un gomet blau, i una mica de carretera per encarar cap al Poliesportiu mentre els avis i els nens ens animen i les senyores ens diuen que no cal que correm que ja hem arribat.

I allà al Poliesportiu em trobo la Margarida, la Dolors i m'abraço amb el Pep: un gran premi després d’un gran dia i 11h41’ de ruta.

Moltes gràcies a tots i esperem tornar-nos a trobar ben aviat.