Per sobre d'Alella, en un camí que puja cap al GR-92, fa uns dies vaig veure aquest cirerer silvestre. Les seves flors, tan maques i perfumades uns dies abans, ja havien deixat anar els seus delicats pètals blancs. Els fruits encara no es veien, però aviat agafaran color. Seran una mica més petits i amargants que els procedents de les varietats que actualment es conreen, però quan es té set i es passa pel costat d'un d'aquests abrets ens refresquen i alegren, amb cuc o sense. Bé, potser amb cuc no tant.
El cirerer bord pertany a la família de les rosàcies i el seu nom científic és Prunus avium subsp. sylvestris.
A casa en vam plantar un però dels de les cireres dolces. Fins fa poc el vèiem com s'anava cobrint de blanc quan érem a taula, després va començar a sortir el verd clar de les fulles joves i aviat veurem el color vermell de les cireres que les merles començaran a picar si no en tenen prou amb el menjar del gat que atrevidament picossen.
Les haurem de collir una mica veroses, però com que són tan bones ja ens va bé i ens les menjarem amb delit, agraint a la natura el regal que ens fa.
I mentre les mengem, potser pensarem que algun dia farem una ruta entre el milió de cirerers de la Vall del Jerte, un dia radiant, sense pressa, plens d'alegria i donant gràcies per poder ser allà.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada