Benvinguts al nostre bloc

Si voleu les traces de les sortides pel GPS, demaneu-nos-les marviba23@hotmail.com

diumenge, 28 d’abril de 2013

Tiana-Vallromanes-Tiana per corriols (21-10-2012)

Caminada

Aquesta és una de les últimes sortides que m'han agradat més. L'he fet molts cops, tant en Btt com a peu, i sempre que la repeteixo em quedo millor de com estava abans de fer-la. Si la muntanya sempre ens carrega d'ànims i bona energia, aquest recorregut ho fa especialemnt.

El primer cop que vaig fer una sortida similar vaig sortir de casa només amb les claus. No portava la motxilla un pèl pesada que porto sempre, ni vaig agafar aigua ni menjar. Feia molta calor, sort en vaig tenir de la Font de la Mercè, d'una vinya abandonada pujant a Can Girona, on vaig trobar uns cabrerets d'un raïm espectacularment dolç,  i d'una altra vinya a prop d'Alella, aquesta conreada, on no vaig poder resistir i vaig agafar un raïm també boníssim. Ja sé que per un raïm no passa res, però si tots els que passem per allà ho féssim, de què viuria el pagès? Pensant això, però també intentant-me justificar ja que si no ho feia no sé si hauria arribat a Alella, em vaig passar bona part de la resta del trajecte.   
 
Aquest cop sí que anava preparat, amb aigua i dos entrepans de xocolata;  vaig sortir de l'ajuntament de Tiana i vaig encaminar-me pel dipòsit nou cap a Can Sent Romà, on vaig començar a trotar. Després de veure al Macaret, vaig pujar a la Cartoixa pel corriolet ombrívol habitual. Sempre amunt, vaig passar per sota de la Cartoixa, el Cementiri del Còlera i els  9 Pins. Allà, per les esses de la Vinya, vaig pujar al Turó d'en Galzeran, el punt més alt de la sortida des d'on vaig baixar fins al Dolmen de Castellruf.
El ruquet Macaret, sempre curiós

La font queda a la dreta del corriol de can Sent Romà, baixant unes escales. L'aigua no és potable
Els xiprers a l'entrada de la Cartoixa de l'Alegria
La làpida del cementiri del còlera
El Vigia Alfa, al Turó d'en Galzeran
El Dolmen de Castellruf, vist pel darrere


 Fins aquí la sortida és maca, a partir d'aquí  encara millora, ja que es passa pels corriols de la  Mercè (on un dia vaig  resar: Déu meu, que no s'acabi mai! i ara sempre hi penso quan hi passo) i de Can Girona, que són preciosos sempre, però aquell dia encara més, després d'unes pluges que els havien deixat al punt. Semblava que caminés sobre cotó, amb aquell tou de fulles humides als peus i l'olor que queda després de la pluja. Ja fa dies que vaig fer aquesta sortida, però el record encara el tinc, i és que hi ha sensacions que no s'obliden.
 Un cop a Can Girona, vaig pujar una mica per la pista del balcó del Vallès, intentant agafar el corriol  de la Tinxaprehicabri, però en vaig veure un que surt de més avall  -i que vaig poder comprovar que és més maco- i hi vaig tirar. Va una bona estona més o menys paral·lel a la pista que surt de Can Girona fins que hi  baixa de sobte, just en el punt on surt el corriol de l’Scott, que vaig seguir ja que sabia que em portaria al de la Trinxaprehicabri després de pujar una mica. El que no sabia és com estava, amb les nevades i la ventada de fa uns anys havia quedat molt tapat i feia molt temps que no hi passava. Vaig veure que està força bé  ja que alguns dels arbres, ara secs, s'han pogut anant apartant. 
Aquest corriol puja molt, vaig haver de caminar una mica fins que vaig enllaçar amb el de la Trinxaprehicabri, que vaig seguir direcció Can Corbera. Allà vaig trobar una d’aquelles bosses que es fan servir en les curses d’orientació (després en veuria tres més), també vaig trobar quatre corredors que anaven en parelles de dos; els dos primers no van ni contestar  la meva salutació, els altres eren molt agradables i fins i tot els vaig poder ajudar, cosa que els primers, que anaven molt sobrats, segurament no necessitaven.
No vaig anar a Can Corbera, vaig tirar cap a la Font de Can Gurri, aprofitant aquest tram per menjar una mica de xocolata i descansar mentre caminava.  La font estava com encara està ara: impracticable, amb un toll d'aigua bruta i no s'hi podia beure. Vista la font, vaig pujar cap al corriol d’en Salva, que vaig agafar i enllaçar amb el de la Trinxacadenes, que em va portar a Vallromanes.
El camp de golf de Vallromanes
L'església de Vallromanes


El dia va ser molt humit i força calorós, mentre menjava una mica assegut a la plaça de l'església va sortir el sol i es va posar a ploure a l’hora. Quan pujava pel corriol de Can Cirera plovia força, però ho vaig agrair, em va refrescar una mica. Vaig fer tota la pujada corrent, veure que cada cop estic millor em va  animar molt. 
 El corriol de Can Cirera puja fins al GR-92, allà vaig fer uns metres per agafar-ne un altre molt llarg i divertit que em va deixar a les escoles d'Alella. Per tornar a casa vaig passar pel Camí de Baix d'Alella, que travessant la Urbanització La Virreina i  Can Roca, em va  portar a les escales de l'antic escorxador i pel carrer Vistalegre vaig arribar a l'Ajuntament, el punt de partida i final d'aquesta sortida..


Nota: les fotos són de sortides d'altres dies, les d'aquest dia s'han perdut.


La ruta és al wikiloc