Caminada
Ahir vaig sortir a caminar, no massa d'hora. Volia fer una tiradeta llarga, més o menys fins Sant Bartomeu. Sortint de la Plaça de l'Ajuntament de Tiana
vaig tirar cap Alella pel Camí del Mig. Per pujar a la cornisa vaig passar pel corriol de l'Andrés, després vaig anar a veure com estaven els extraterrestres
i per la trialera brutal, el GR-92, vaig pujar fins Sant Mateu, on vaig omplir d'aigua
Després de passar pel Vietnam per evitar una mica el sol, vaig veure el Castell de Burriac
mentre anava pujant cap al Dolmen de la Roca d'en Toni
i les sepultures medievals, que semblen més malmeses que en altre temps
A Sant Bartomeu vaig mirar per si veia la senyora Montserrat, però no ho vaig fer fins que ja havia passat de llarg, estava al darrere de l'ermita
Em trobava bé i vaig decidir seguir endavant, a veure si arribava a Can Bordoi, passant per on ho fèiem abans quan anàvem al Turó, pel corriol de la dreta de la pista polsegosa, per Parpers, per la urbanització Sant Carles, per la pista amunt, amunt i baixada per la trialera de les arrels
Quan era a Can Bordoi menjant-me un entrepà, vaig pensar que em faltava molt poc per arribar al Santuari del Corredor i, tot i que ja estava una mica cansat, vaig tirar amunt. Fins ara havia anat una mica lent, la calor era forta i això no ajuda massa. Mentre pujava es va girar una mica de vent fresquet, em vaig animar i vaig accelerar força.
A Can Bosc els polls i les gallines marxaven mentre el gall es deixava veure una mica més
Ja a l'àrea de lleure el cel estava tapat, i això em va permetre anar encara millor. Per cert, no hi havia gairebé ningú, es veu que tothom era a la platja o de vacances a llocs més llunyans. Vaig seguir pujant tan bé que se'm va fer curt, en molt poca estona ja era al Santuari. Els xiprers, com sempre, em van donar la benvinguda, no hi havia ningú ja que és tancat per vacances.
Ara que era aquí a dalt podia baixar fins Vallgorguina i anar al tren a Sant Celoni, que hauria estat el més lògic i normal de fer, o tornar cap a casa. Naturalment, vaig tornar cap a casa desfent el camí d'anada amb algunes petites variacions.
A Can Bordoi em trobava molt bé, la pujada cap a Sant Carles se'm va fer una mica avorrida, em va entristir una mica la creu plena de flors
i a Parpers em vaig sentir millor veient la placa que recorda a tots els morts de la guerra civil. Sabrem perdonar ara i guanyarem la pau?
A partir de Sant Bartomeu ja estava força cansat. A les pujades encara anava fent, però a les baixades em feien mal les cuixes i anava més lent. Passat Sant Mateu anava una mica per inèrcia, a la font del Botxer, preciosa amb aquella llum
m'hauria quedat assegut mirant com els núvols anaven jugant amb el Sol i esperant la nit, però havia de seguir endavant.
Per baixar a Alella vaig triar la pista de la Coma Clara, que vaig anar retallant pels corriols que no faig quan anem en BTT. Les cames cada cop em feien més mal, els talons em coïen pel fregament de tantes hores, però no hi havia més remei que seguir caminant. Quan arribava a Alella se'm va fer de nit i el Camí del Mig el vaig fer amb la llum de la lluna de companya. Quan arribava a casa era al límit, mai m'havia cansat tant i mira que m'he cansat vegades.
La sortida és al wikiloc
