Benvinguts al nostre bloc

Si voleu les traces de les sortides pel GPS, demaneu-nos-les marviba23@hotmail.com

divendres, 27 de febrer de 2009

Vallforners-Castanyer d'en Cuc

Caminada












L'endemà de la Badalona-Sitges vam anar al dominis de l'Ester i l'Andreu, que celebrava el seu sant,per a fer una ruta en bicicleta o a peu a la que es va apuntar gent de Bttmania, Bttbadalona i dels Falcons de Sabadell.
El dia va ser força bo, amb una mica de vent fred, però amb sol, la qual cosa feia dies que no passava en cap de setmana.
De la casa de l'Ester i l'Andreu vam anar amb els cotxes cap a la pista que porta al pantà de Vallforners, on vam començar a caminar. I aquesta és la crònica que va fer la Margarida






Vet aquí que un nombrós grup d'amics decideix trobar-se el dia de Sant Andreu al Parc Natural del Montseny per anar a esmorzar al costat d'un dels arbres monumentals més populars del nostre país: el Castanyer Gros d'en Cuc.
Una part del grup decideix fer la ruta en bicicleta, i comencen el recorregut a Can Marquès. No els espanta gens la dura pujada fins al castanyer. Què són per a ells 400 m. de desnivell en 4 km., avesats com estan a fer grans proeses?







Una altra part decideix anar a peu. No diuen que anant a poc a poc s'observen millor tots els detalls?
Aquí tenim part dels caminants seguint les indicacions de la seva guia. L'Ester ho té tot ben estudiat perquè no es perdi ningú pel camí.







Anem en cotxe per una pista de terra i el deixem a l’aparcament on una cadena barra el pas a tota mena de vehicle motoritzat. En aquest punt iniciem la nostra excursió, enfilant la pujada cap al pantà de Vallforners.







La caminat més joveneta somia viure moltes aventures avui.







El caminant més jovenet observa el pantà, perquè és possible que algun peix tregui el cap de l’aigua. El pantà pot acumular 2.645.000 metres cúbics d’aigua, però el nivell actual és força baix.







La pujada amb amena conversa es fa menys feixuga i tothom va a bon ritme.







Vista panoràmica del Pantà de Vallforners. Fa poc més de vint anys que en van col·locar la primera pedra. L’aigua que s’hi emmagatzema s’utilitza principalment per regar conreus de Cànoves i Cardedeu.







El Pol s’entrena de cara al futur. A falta de pilota... bones són les pedres del camí!







Durant una bona estona freixes, til·lers, plàtans, castanyers, avellaners i verns ens acompanyen. Aquí coincidim amb el grup de ciclistes.







El Pep i la Dolors es retroben i aprofito per fer-los una foto junts.







La Mireia i la seva vareta màgica.






Pugem tot resseguint el marge del rierol. Els salts d’aigua es van succeint i la remor de l’aigua ens acompanya amb agradable harmonia.







Parella de caminants. Hi ha qui de tant en tant decideix canviar els pedals per les xiruques.







Passem pel costat d’una font. Li agradarà al Digi? Potser fins i tot esbrinarà el seu nom.







Continuem per la pista de l’esquerra en suau baixada.







La filera de bicicletes arrenglerada al marge ens indica que ja hem arribat al Castanyer Gros d’en Cuc. Semblen ferros, però valen un dineral!!!






“Des del camí estant, l’arbre sembla un ésser fantàstic escapolit d’un llibre d’en Tolkien: hom té la sensació que en qualsevol moment un parell d’ulls poden obrir-se entre la recargolada escorça.
Com tots els arbres vells, arrossega un munt d’històries. A principis dels anys trenta algú va calar-hi foc. El castanyer va estar cremant durant tres dies i tres nits deixant l’interior del seu tronc totalment buit. L’habitacle que quedà al seu interior va ser aprofitat anys més tard –cap al 1960- com a refugi per un carboner que s’hi estigué un any i mig. Sembla ser que l’home hi instal·là tot el mobiliari: taula, cadira, llit i fins i tot llar de foc. De fet , l’aspecte del tronc recorda una casa, amb la porta d’entrada i la finestra enlairada a la paret del davant” (paràgraf d’un llibre que us recomano: 100 Arbres Monumentals de Catalunya, d’Albert Vicens i Llauradó. Ed. Farell)












El Discòbol modern.
L’antic (obra de Miró, del segle V aC), representa un jove atleta en el moment de màxim esforç de llançament d'un disc. El jove té el tors i el cap girats del tot, però d'una manera molt harmoniosa. L'escultura es va fer en memòria d'un jove que es va morir en una prova de llançament de disc.
Però al Primo els carquinyolis li han donat molta energia i encara és viu. Oi que sí, Sergi?







Curiositat femenina, o simplement infantil?






Ja som a la panxa del castanyer!






Mira que bé que s’ho passen! Jo també vull que m’expliqueu l’acudit!






El passeig no deixa de mostrar-nos vistes fantàstiques.






Mireu com brilla el mar!






Aquestes margaridoies resisteixen el fort vent gelat que bufa.
(Sí, ja sé que no són margaridoies). Totofffff.... Tu ens diràs què són, oi? Gràcies!






Som a l’anomenada baga de Can Cuc. La pista planeja pel vessant de la muntanya i veiem una vista panoràmica del pantà.






És un ocellet exòtic? Nooo! Són les marques que els nostres guies han posat perquè ningú es perdi.






Parem un moment per contemplar els canvis que li estan fent a la masia de can Cuc.






Passem pel costat de la font de la Moixera, una més per al catàleg del Digi. La moixera és un arbre de la família de les rosàcies.






Som al davant de l’antiga ermita de Sant Salvador de Terrades. Existia ja el 1226. El 1930 fou substituït l’antic edifici per un de neogòtic, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas.







Tornem-hi! Més curiositat femenina (De fet és infinita, Pere dixit)






Gràcies a aquesta curiositat, podem veure l’interior de la capella. Sinó, més d’un no sabria què hi ha!




Comencem a baixar per una sèrie de fortes ziga-zagues.




Ei, no correu tant, i gireu-vos un moment, que us faré una foto!





Últimes fulles grogues de la temporada.







Fem una passejada triomfal entre aquests gegants arrenglerats a banda i banda del camí després de la nostra gesta.








Ja som a Can Marquès. Ara el Montseny ja s’ha tret el barret que ha dut posat tot el matí i podem veure la neu al seu cim.






De retorn cap a casa, el cel vol afegir-se al fi de festa acompanyant-nos amb aquest esclat de colors!






Aquí us poso el plànol del recorregut, per si algú vol repetir la ruta.En total hem fet 12.21 km.

dilluns, 23 de febrer de 2009

S'HA DE SEMBRAR PER PODER COLLIR

Ruta en Btt







Aquest any tinc força sortides planejades, algunes d'elles una mica llargues i exigents físicament. Per poder-les fer intento sortir una mica cada dia i els caps de setmana aprofito per fer uns quants quilòmetres.




Així, el dissabte vaig anar al Castell de Burriac amb Bttbadalona i el diumenge vaig anar a la Roca d'en Toni amb els Saltamarges de Tiana.







El dissabte, com sempre, surto sobre les 8 del matí i veig com el Sol intenta escapar-se del mantell de núvols que aquest any no ens el deixen veure massa






Després de pujar al GR, vaig cap al Coll de la Coscollada de l'Amigó, on em trobo als Bttbadalonins, que pugen de Badalona, i els acompanyo cap al Seminari on ens aturem una mica per alimentar-nos i omplir els bidons






Seguim cap als 9 Pins, on ens tornem a agrupar i ens fem la foto. En Jordi i el Josep Miquel estan molt contents, recordant la "Susanna" de la sortida al Turó de l'Home






A l'arribada a Alella ens fem una foto tots junts. D'esquerra a dreta tenim en Surfer, JFR (què fa?), Silvesterjm, Scott, Jimmix, Diesel, Nor_bak i Silvesterbike






Ja hem passat el Coll de Cera i comencem la pujada cap a Sant Mateu. En aquesta pujada sento molèsties a les cames, especialment a l'esquerra. Les intento solucionar apujant una mica el selló i no van en augment.






Després de baixar per un corriol molt bonic i no massa complicat, ja tenim el castell força a la vora. El Sol comença a sortir, tot i que encara fa una mica de fresca






Ja som al Castell. En Diesel es prepara per fer-nos la foto






I aprofitem per alimentar-nos una mica






i fer-nos alguna foto amb el mar que s'intueix entre la boirina






La baixada per un corriol una mica més complicat que l'anterior, però també molt maco ens deixa molt contents






Tornem per la platja, ràpid però amb prudència ja que hi ha força gent que passeja. Jo vaig cap al carril bici del riu Besòs i ja "només" em queda pujar per Singuerlín i el Tallafocs cap al poblat ibèric de Puig Castellar. Em preocupa una mica com em respondrà la cama, ja que els rampots són importants i porto força quilòmetres. Afortunadament, el remei d'apujar una miqueta el selló ha funcionat i he pogut pujar sense massa problemes. Al peu de Puig Castellar em trobo un caçador que arrossega cap al cotxe un dels 4 porcs senglars que han mort






Ara em queda el Dipòsit, que pujo amb tranquil·litat, i per arribar a casa ja només he de baixar la trialera de la Cartoixa, que és la cirereta d'una sortida molt maca i d'uns 80 km.









El diumenge torno a sortir a les 8, aquest cop és en Tito el que ens fa de guia. En Tito és de l'Espanyol (què hi farem, ningú és perfecte), i està molt content ja que el seu equip ha guanyat al Camp Nou després de dos milions d'anys de no fer-ho






I en Paco també està molt content, ja que tampoc és perfecte. Déu meu, què equivocats estan alguns! Intentem convertir-los a l'autèntica fe futbolera però no hi ha manera







Comencem la pujada cap al GR, a la dreta tenim un dels pocs horts que no han estat urbanitzats encara, suposo que per poc temps un cop s'acabi la crisi






En Jordi fent un cavallet quan arriba al GR, després de la pujada






I l'Anicet, el President, arriba tranquil·lament






En Lluís enfilant la primera trialera del dia, que ens portarà cap a la Font d'en Gurguí






Tots junts en un dels agrupaments






Ja hem deixat enrere la Roca d'en Toni i baixem per una bonica trialera. M'aturo una mica per fer-li una foto a aquest noi que baixa molt bé i ens està seguint una estona






Al Jordi Riera, com que sempre va al davant, és difícil fer-li una foto de cara






També costa força fer-ne a l'Àngel






i al Pedro i perseguidors











Ja hem arribat al GR i fem la tornada per una pista que va paral·lela, força més divertida tot i que hi ha algun rampot. Alguns no perden la rialla ni que acabin de fer l'últim dels pujadots, on el cor treballa de valent






Aquí tenim al Tito i al Secretari. És un dels moments de la sortida: el Secretari s'ha tret pràcticament el tapaboques!






I ja només ens queda baixar pel GR cap a Alella per agafar un corriol preciós que ens deixa al poble veí, on agafem el Camí del Mig fins a casa. En total hem fet una mica més de 30 km i m'ho he passat tan bé que la sortida se m'ha fet molt curta i m'he quedat amb moltes ganes de tornar-hi.