"Crida", de Miquel Abras. Dedicada a la Natàlia, que va fer 20 anys el dia de la sortida
L'octubre del 2007, un dia abans de la pujada al Comabona, encara pendent d'acabar per alguns, la Margarida, l'Oriol i jo vam fer aquesta sortida que avui hem repetit amb l'afegitó de la Natàlia i alguna petita modificació.
Fa dos anys se'ns va fer una mica llarga i les pujadetes finals van ser massa dures per l'Oriol; avui , en canvi, hem passat la sortida amb nota. Potser ens ha ajudat el dia fresquet que ha fet, potser el nen se'ns ha fet gran... el cas és que ens ha agradat molt i per això la poso en el bloc.
L'any 2007 vam trobar aquest gosset
que ens va acompanyar molts quilòmetres, aquest any hem començat trobant aquest gatet que miolava ja que no es podia enfilar a la torre d'Ardèvol on s'havia amagat la seva mare i tres gatets més
Aquesta és la Torre d'Ardèvol
Després de la pluja d'ahir, feia força fresqueta i alguns fredolics aprofitaven l'escalfor que es desprenia de la pedra per escalfar-se una mica les mans
La sortida comença baixant, però aviat arriben les pujades. Això sí, sempre per molt bona pista
Ben aviat arribem a l'església de Sant Martí, que és al costat del castell de Llanera, del S.XI. Com tants altres, els edificis estan força malmesos. És trist que no hi hagi prou sensibilitat com per dedicar una mica de diners i esforç per evitar el seu inexorable destí
Aquest és el castell
força enrunat
La paret exterior es conserva bastant bé i ens dóna idea de com era el castell anys enrera
Els líquens treballen en silenci les pedres abandonades
El que queda del pou
i de les construccions del pati
Deixem amb una mica de pena els edificis per tornar a la pista
i arribem a la carretera que ens porta a la Torre quadrada de Peracamps
Els coloms ens vigilen
La Torre per l'altre costat
Al peus de la Torre, les formigues també han fet la seva construcció
Aquest any, porto el 8:
Ahir vaig començar a llegir la novel·la El Casalot, de Charles Dickens; avui n'he vist uns quants. El de la foto està ben fonamentat sobre lloses de pedra
L'alta Segarra també té el seu encant
Després d'una bonica baixada ja estem arribant a Vallferosa
La Torre ja treu el cap
I l'Oriol baixa el corriolet
que ens porta als peus de la Torre. És força alta, fa uns 30-33 m
i el sol la fa brillar
Pugem l'escala i l'Oriol es veu petit
Al costat de la Torre hi ha l'església de Sant Pere, també enrunada
A cada banda del campanar tenim una gàrgola diferent
Els arcs no poden aguantar res
Si no sou bons i no sortiu cada cap de setmana amb la btt bé el dimoni se us emportarà ben avall!
Com que no ens podíem quedar allà, hem hagut de tornar a pedalejar. El nen segueix baixant per llocs difícils
Des de dalt de la Torre hem vist aquesta petita bassa vermella i hi hem volgut anar després de passar la riera de Llanera
Les granotes s'amaguen entre els joncs
i suren en el llac
La baixada pel costat de la riera de Llanera és força bonica
però aviat s'acaba per encarar una pujada amb alguns trams amb força desnivell on l'Oriol s'ho ha passat millor que fa dos anys i ens ha posat en fila
Aquest any hem domesticat l'àguila!
Després d'un altre tram de pujada forta, hem arribat al nucli de Sant Serni, on aquesta font ens ha anat molt bé per omplir les reserves d'aigua
I després d'un petit tram de carretera, arribem a Ardèvol després de gairebé 38 km i 800 m de desnivell
2 comentaris:
Tuddels,
gràcies per dedicar-me la cançó, i gràcies per escriure tan bé... M'agrada molt com relaciones les imatges amb les paraules. Què tendres el gosset i el gatet. (:
Com diu la Natàlia, el gatet és molt tendre..., la granota molt autèntica i les pedres... què he de dir de les pedres? Els castells ja no són com abans, ja no duren tota l'eternitat!
Per cert, l'estàtua policromada de l'esgésia de Sant Pere, és Sant Pere?
L'Oriol ja veig que va xupant càmera, segur que per això s'ha espavilat tan amb la bici, pur afany de protagonisme... i sense ser el seu aniversari! (on era la fadrina, que no surt?)
Ah, no vull acabar aquest brevíssim comentari sense afegir que he quedat al.lucinada amb la bassa vermella. Mai havia vist res igual, i ara no va de broma, eh? És preciosa! D'on surt aquesta vermellor? Hum... pensava que potser l'escriptora de la família podria...
Publica un comentari a l'entrada