Btt
L'any passat vaig haver de deixar-ho per impossible. Ho vaig deixar, però encara tenia els tracks: anada pel Montseny fins Collformic, baixada a Vic per la ruta habitual i tornada pel Brull, Vallforners i Meridià Verd.
Aquesta setmana passada vaig pensar que així no podria i que potser seria millor pujar per Vallforners i baixar pel Montseny.
Vaig anar molt bé, pujant a Collformic tranquil i guardant forces. Però de baixada a Vic portava un track que no passava per Vilalleons, on hi ha aquella font tan bona, i seguint-lo vaig perdre força temps ja que tenia més desnivell, més quilòmetres i menys carretera que la ruta habitual. A més feia molta calor, portava poca aigua i no vaig trobar-ne ni a Santa Eugènia de Berga (una font inútil) ni a Seva (dues fonts decoratives).
Al Brull, assedegat, vaig fer una clara (free) i vaig comprar una ampolla d'1 litre i mig, fresca i bona que em va anar molt bé per poder seguir.
Pensava que la pujada a Collformic seria relativament fàcil (El Brull 830 m, Collformic 1137), el que no sabia és que primer baixaria fins als 630 i després pujaria fins als 1200, enmig d'una xafogor important i saltant-me diferents barreres de prohibit el pas i de "Perill, brau Gascón", particularment una on vaig haver de passar pel mig d'una casa amb una sèrie de gossos afortunadament tancats, arrossegant-me per sota d'un filat electrificat, enrampant-me i estirant la bici per sota del fil.
Tot això em va fer deixar per un altre dia (o per un altre any) la tornada pel Montseny, més llarga i crec que amb molta més pujada, i tornar per on havia vingut, el Meridà Verd, en cursa ràpida per fugir de la tempesta que em perseguia i que a la fi em va atrapar passada la carretera de Granollers a Cardedeu. I així, entre llamps, trons i una mica d'aigua vaig anar pujant per la ruta rosa dels Dolmens de la Roca.
En fi, vaig haver d'anar canviant de plans sobre la marxa. I és que en un dia així no s'ha d'improvisar, els tracks són com els melons: sobre el paper són una cosa i després surten com surten i ahir van sortir bons però una mica massa picants per a mi.
L'any passat vaig haver de deixar-ho per impossible. Ho vaig deixar, però encara tenia els tracks: anada pel Montseny fins Collformic, baixada a Vic per la ruta habitual i tornada pel Brull, Vallforners i Meridià Verd.
Aquesta setmana passada vaig pensar que així no podria i que potser seria millor pujar per Vallforners i baixar pel Montseny.
Vaig anar molt bé, pujant a Collformic tranquil i guardant forces. Però de baixada a Vic portava un track que no passava per Vilalleons, on hi ha aquella font tan bona, i seguint-lo vaig perdre força temps ja que tenia més desnivell, més quilòmetres i menys carretera que la ruta habitual. A més feia molta calor, portava poca aigua i no vaig trobar-ne ni a Santa Eugènia de Berga (una font inútil) ni a Seva (dues fonts decoratives).
Al Brull, assedegat, vaig fer una clara (free) i vaig comprar una ampolla d'1 litre i mig, fresca i bona que em va anar molt bé per poder seguir.
Pensava que la pujada a Collformic seria relativament fàcil (El Brull 830 m, Collformic 1137), el que no sabia és que primer baixaria fins als 630 i després pujaria fins als 1200, enmig d'una xafogor important i saltant-me diferents barreres de prohibit el pas i de "Perill, brau Gascón", particularment una on vaig haver de passar pel mig d'una casa amb una sèrie de gossos afortunadament tancats, arrossegant-me per sota d'un filat electrificat, enrampant-me i estirant la bici per sota del fil.
Tot això em va fer deixar per un altre dia (o per un altre any) la tornada pel Montseny, més llarga i crec que amb molta més pujada, i tornar per on havia vingut, el Meridà Verd, en cursa ràpida per fugir de la tempesta que em perseguia i que a la fi em va atrapar passada la carretera de Granollers a Cardedeu. I així, entre llamps, trons i una mica d'aigua vaig anar pujant per la ruta rosa dels Dolmens de la Roca.
En fi, vaig haver d'anar canviant de plans sobre la marxa. I és que en un dia així no s'ha d'improvisar, els tracks són com els melons: sobre el paper són una cosa i després surten com surten i ahir van sortir bons però una mica massa picants per a mi.
Unes fotos i una mini crònica que vaig penjar a Bttbadalona.com:
El Pantà de Vallforners, quiet i ple, esperant el vent i la pluja
El Pantà de Vallforners, quiet i ple, esperant el vent i la pluja
A la casa vella de Vallforners cada cop que hi passo hi veig millores. De mica en mica la van arreglant
Ara sóc a la cota 1000 m. Es veu el pantà al fons i la casa al mig i també la pista per on he anat pujant a poc a poc
He seguit amunt, fins al Pla de la Calma. En el punt més alt (2300 m)
trobo aquesta cabana, relíquia de les que s'hi feien fa un temps
Ciclo pel bellíssim Pla de la Calma, passo per Collformic i pujo de nou,
per arribar al costat del Matagalls Xic, passant per trams d'una
bellesa espectacular. No poso la foto, que no els fa justícia: s'hi ha
d'anar. Mentre penso això, la vida segueix gairebé immutable
Baixo fins al Coll de la Font Pomereta, que l'estiu passat estava
perduda i que ara em proporciona una aigua fresquíssima i molt bona.
M'assec un moment i em menjo l'enèsim entrepà Nutella, recordant quan
hi vaig arribar amb el Manolito i el Pino
No baixo a Vic pel trajecte habitual: un error. Després de travessar la
carretera de Seva, passo per llocs força inhòspits, i fins i tot una
mica perdedors, amb pujades i algun tram trencat. Tot això em fa perdre
temps i em fa venir sed i enyorança de la font de Vilalleons. Trobo
aquest monòlit en un lloc enmig del no res
I aquest altre
El Pi Gros no ha resistit el pas del temps
Camí de Seva trobo aquesta Creu
Segueixo sense trobar aigua. A Santa Eugènia de Berga he trobat una font espatllada, a Gurri no n'he vist cap, a Seva n'he vist dues, una espatllada i l'altra amb un tap, no sigui que gotegés una mica, al costat de l'església.
És curiós, però uns dies més tard vaig veure un reportatge a l'Espai Terra de TV3 on parlaven amb l'ex-jugador de bàsquet Audie Norris (el recordeu?) fet precisament a Seva i on sortia una font ubèrrima que no vaig saber trobar
Decideixo no buscar més i comprar-la al Brull, on al darrere de l'església de Sant Martí m'assec en una pica i m'intento empassar un altre entrepà de Nutella
Deixo el cementiri amb uns preciosos xiprers que em conviden a entrar i a quedar-m'hi, tot i que ho deixo per un altre dia, si ha de ser de forma definitiva, espero que sigui molt llunyà
Pensava que anar del Brull (830 m) a Collformic (1137 m) no seria massa complicat. El que no sabia és que primer hauria de baixar fins als 630 m per travessar la riera de Picamena i que després em trobaria amb força impediments en forma de tanques electrificades, portes que barren el pas per la pista, cartells de prohibit el pas als ciclistes. No m'agrada gens passar per on som mal rebuts, tot i que crec que no es poden tallar els camins així i que tenim el dret de passar-hi malgrat els impediments, però d'haver-ho sabut hauria pujat per la carretera.
Aquí tenim el famós cartell del toro Gascon, que pel que sembla passeja des d'Aiguafreda fins Collformic, on potser hi fa alguna cervesa i tot
Aquí tenim el famós cartell del toro Gascon, que pel que sembla passeja des d'Aiguafreda fins Collformic, on potser hi fa alguna cervesa i tot
Especialment complicat és el pas pel mas del Pujol, on no hi ha ningú,
només uns quants gossos tancats, afortunadament, i unes tanques
electrificades que passo com puc, arrossegant la bici entre descàrrega i
descàrrega.
I així, amb una xafogor intensa, vaig pujant i pujant entre tanques i més tanques, mentre veig que a la plana s'ha tapat i hi cauen cortines d'aigua. En arribar a Collformic trobo l'últim dels cartells de prohibit prohibir
I així, amb una xafogor intensa, vaig pujant i pujant entre tanques i més tanques, mentre veig que a la plana s'ha tapat i hi cauen cortines d'aigua. En arribar a Collformic trobo l'últim dels cartells de prohibit prohibir
La tornada fins Cànoves és plàcida i molt ràpida, quina diferència de
l'anada!. No m'hi aturo, el cel es va tapant al meu darrere i tinc aigua
de la Font de l'Avi. Intento fer una cursa amb els núvols que,
evidentment, perdo. Com que el terreny és de baixada i la pista és bona,
corro força i això em permet passar la carretera de Granollers encara
amb bona llum, no em feia gens de gràcia haver-la de passar a les
fosques.
Un cop passada la carretera, comença la pluja, però ara ja no m'importava massa. Va plovent sempre però el terra pràcticament no és moll, sembla que el cap de broma és al meu damunt. Faig la pujada de La Roca enmig d'una tronada no massa forta, però que una mica de por sí que em fa passar, allà tot solet enmig d'aquella força de la natura.
Un cop passada la carretera, comença la pluja, però ara ja no m'importava massa. Va plovent sempre però el terra pràcticament no és moll, sembla que el cap de broma és al meu damunt. Faig la pujada de La Roca enmig d'una tronada no massa forta, però que una mica de por sí que em fa passar, allà tot solet enmig d'aquella força de la natura.
Passada la Creu d'en Boquet, una mica cansat, em prenc un gel que fa miracles i fins i tot deixa de ploure, no sé si pel gel o per casualitat. Baixant a Alella estreno el llum que em van portar els Reis (els Mags, no els cinegètics), que em permet arribar tranquil·lamet a casa després de passar per Can Roca, on no m'hauria importat aturar-me una mica i devorar el menjar que tan bona olor feia.
Trobareu el track al Wikiloc
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada