El Meridià Verd (II) (14-07-2012)

El dia 7 de juliol vaig ser a Tarragona per fer la tercera edició de la VipExtrem, que organitza en Pep Cabestany, un amic de Btttarragona. Vaig arribar tard, i vaig sortir amb els que tancaven la sortida, entre els quals hi havia en Rochy, un altre gran amic, i en Jsuller, un altre conegut també de Btttarragona, uns 30 minuts després que comencés la pedalada  Em trobava molt bé, i de mica en mica vaig anar passant participants. Pujant La Bartra vaig patir una mica, però la última pujada la vaig fer molt bé de cames.

Això em va animar a fer el Meridià Verd la setmana següent, una ruta molt exigent de gairebé 175 km i més de 4000 m de desnivell positiu. Aquesta és la crònica que vaig penjar al wikiloc:

L'any passat vaig fer aquesta ruta amb dos amics de Bttbadalona i ho vaig passar molt malament a la pujada que va d'una mica més amunt de Vilalleons fins al Matagalls Xic. Els amics Pino i Manolito em van esperar, però al final se'ns va fer de nit i vam haver de fer la pujada de La Roca ja a les fosques... i sense llums.

 Aquest dissabte vaig provar de fer la ruta de nou, ara en solitari. No sóc gens organitzat, però aquest cop ho vaig intentar: m'havia imprès un paper amb el perfil de la ruta i hi havia anotat els temps de l'any passat. I com que portava llum, no tenia por per si se'm tornava a fer de nit. També vaig mirar de menjar millor i més sovint i d'estar ben hidratat tota l'estona, cosa que l'any passat no vaig cuidar gaire. A més, portava el track arreglat, sense els errors del de l'any passat que ens van fer perdre molt temps. Això i el fet de veure que anava bé de temps comparant amb l'any passat em va anar animant i em va ajudar a arribar relativament d'hora a casa, tenint en compte que vaig sortir molt tard de Ribes, gairebé a les 7 del matí.

Pels qui no conegueu la ruta, us en faré cinc -o més- cèntims. Es tracta de fer uns 175 km, més o menys, seguint pistes que vagin el més a prop possible de la línia del Meridià que va des de Dunkerque a la platja del Masnou, i que es coneix amb el nom de Meridià Verd. La sortida és a l'estació del tren de Ribes de Freser

des d'on es puja per carretera fins Bruguera

i es segueix, ara per pista cimentada fins al Coll de Jou.

Del Coll es baixa per la mateixa pista fins Sant Martí d'Ogassa.

A Ogassa sempre m'aturo a la Font del Miner, però avui no ho he fet, he carregat aigua a la Font de la Plaça Dolça, que és a l'inici de la Via Verda del Ferro i del Carbó per on passaré després. És un error, la Font del Miner, que està una mica més avall és molt més bona a part de ser més maca i val la pena baixar uns metres per veure-la. Si hi aneu, no us la deixeu perdre. Després de passar per la Via Verda del Ferro tiro en direcció a la Colònia Llaudet, on hi arribo després de travessar el riu Ter per un pont penjant que es va movent mentre hi caminem

Fins ara he fet molta pista cimentada i carretera, a partir d'aquí comença ja el BTT de veritat. Primer pujo per anar al Coll de l'Home Mort, després segueixo pujant fins la Collada de Sentigosa, segueixo pujant per trams de pista molt trencats però divertits i baixo fins Vallfogona de Ripollès,

A Vallfogona em menjo el primer mig entrepà del dia, que em farà falta per afrontar la dura pujada a la Creu de l'Espinal, on hi ha trams en els que s'ha de carretejar la bici a coll

Passada aquesta part difícil, baixo per una pista que primer està força malament però que millora després i em deixa a Vidrà, on m'acabo l'entrepà a l'ombra del roure monumental

Ara he de passar per un corriol molt bonic que va per sobre el riu Ges, molt bonic però amb força trams que s'han de fer a peu i es fan un pèl llargs

Baixo una mica i vaig creuant el riu fins que agafo una mica de carretera. De mica en mica em vaig atansant a la pujada definitiva

M'aturo a Roda, faig una foto de la casa on va viure en Martí Pol, em menjo un altre mig entrepà i agafo aigua

Passo per Tavèrnoles i per Sant Julià de Vilatorta, em queden pocs quilòmetres per arribar a Vilalleons, els faig per carretera però amb un fort vent de cara que m'entreté una mica

A Vilalleons m'aturo per omplir el Camel i el bidó i m'acabo l'entrepà, recordant que l'any passat no vaig menjar res de tant estregat com estava i de com ho vaig pagar a la pujada que m'espera. Vaig consultant el mapa i veig que em falta molt poc per trobar la tan temuda pista, com que em trobo molt bé de cames i de cap, penso que podré fer-la i no passo per la carretera sinó per una pista-corriol que va mig paralel·la a la carretera i que enllaça amb aquesta pista. Quan hi sóc, començo a fer-la i sé que, tot i la dificultat, enguany l'acabaré damunt la BTT. Només poso el peu a terra dos cops per culpa de relliscades de la roda del darrere, i arribo a dalt content però força cansat. Estic molt a la vora de la Font Pomereta, però com que porto aigua suficient, no m'hi atanso i passo pel corriol que surt a la dreta de la pista, que ben aviat es fa inciclable. Si no porteu aigua, aprofiteu, raja molt fresca i bona. Després d'una estona de caminar, arribo al punt més alt, a uns 1300 m 

A partir d'aquí ja gairebé tot es baixada, si exceptuem les petites pujades del Pla de la Calma, que semblen més del que realment són ja que els quilòmetres acumulats comencen a fer-se notar

Però quan s'arriba a la Casa Nova de Vallforners ve la gran baixada del dia: passem d'uns 1200 m als 350 de Cànoves sense gairebé adonar-nos-en. De Cànoves a La Roca també anem baixant pràcticament sempre, però quan som a La Roca ens toca la última pujada forta, la que ens portarà a la carena de la Serralada Litoral, que es fa una mica llarga però que amb paciència es deixa fer perfectament. Si no teniu aigua us podeu desviar una mica fins a la Font de la Mansa, que és a l'esquerra de la pista. I després de carenejar una estona, ja a les fosques, baixo per la pista de la Coma Clara d'Alella, i tiro pel Camí de Baix d'Alella fins a casa, a Tiana i ja ho he fet, ja m'he tret l'espina clavada l'any passat.

La ruta és al wikiloc

Tiana - Vic -Tiana (12-05-2012)

Btt

L'any passat vaig haver de deixar-ho per impossible.  Ho vaig deixar, però encara  tenia els tracks: anada pel Montseny fins Collformic, baixada a Vic per la ruta habitual i tornada pel Brull, Vallforners i Meridià Verd.

Aquesta setmana passada vaig pensar que així no podria i que potser seria millor pujar per Vallforners i baixar pel Montseny.

Vaig anar molt bé, pujant a Collformic  tranquil i guardant forces. Però de baixada  a Vic portava un track que no passava  per Vilalleons, on hi ha aquella font tan  bona, i seguint-lo vaig perdre força temps ja que tenia més desnivell, més quilòmetres i menys carretera que la ruta habitual. A més feia molta calor, portava poca aigua i no vaig trobar-ne ni a Santa Eugènia de Berga (una font inútil) ni a Seva (dues fonts decoratives).
Al Brull, assedegat, vaig fer una clara (free) i vaig comprar una ampolla d'1 litre i mig, fresca i bona que em va anar molt bé per poder seguir. 

Pensava que la pujada a Collformic seria relativament fàcil (El Brull 830 m, Collformic 1137),  el que no sabia és que primer baixaria fins als 630 i després pujaria fins als 1200, enmig d'una xafogor important i saltant-me diferents barreres de prohibit el pas i de "Perill, brau Gascón", particularment una on vaig haver de passar pel mig d'una casa amb una sèrie de gossos afortunadament tancats, arrossegant-me per sota d'un filat electrificat, enrampant-me i estirant la bici per sota del fil. 

Tot això em va fer deixar per un altre dia (o per un altre any) la tornada pel Montseny, més llarga i crec que amb molta més pujada, i tornar per on havia vingut, el Meridà Verd, en cursa ràpida per fugir de la tempesta que em perseguia i que a la fi em va atrapar passada la carretera de Granollers a Cardedeu. I així, entre llamps, trons i una mica d'aigua vaig anar pujant per la ruta rosa dels Dolmens de la Roca.

En fi, vaig haver d'anar canviant de plans sobre la marxa. I és que en un dia així no s'ha d'improvisar, els tracks són com els melons: sobre el paper són una cosa i després surten com surten i ahir van sortir bons però una mica massa picants per a mi.

Unes fotos i una mini crònica que vaig penjar a Bttbadalona.com:

El Pantà de Vallforners, quiet i ple, esperant el vent i la pluja

A la casa vella de Vallforners cada cop que hi passo hi veig millores. De mica en mica la van arreglant

 Ara sóc a la cota 1000 m. Es veu el pantà al fons i la casa al mig i també la pista per on he anat pujant a poc a poc

He seguit amunt, fins al Pla de la Calma. En el punt més alt (2300 m) trobo aquesta cabana, relíquia de les que s'hi feien fa un temps

Ciclo pel bellíssim Pla de la Calma, passo per Collformic i pujo de nou, per arribar al costat del Matagalls Xic, passant per trams d'una bellesa espectacular. No poso la foto, que no els fa justícia: s'hi ha d'anar. Mentre penso això, la vida segueix gairebé immutable 

Baixo fins al Coll de la Font Pomereta, que l'estiu passat estava perduda i que ara em proporciona una aigua fresquíssima i molt bona. M'assec un moment i em menjo l'enèsim entrepà  Nutella, recordant quan hi vaig arribar amb el Manolito i el Pino

No baixo a Vic pel trajecte habitual: un error. Després de travessar la carretera de Seva, passo per llocs força  inhòspits, i fins i tot una mica perdedors, amb pujades i algun tram trencat. Tot això em fa perdre temps i em fa venir sed i enyorança de la font de Vilalleons. Trobo aquest monòlit en un lloc enmig del no res

I aquest altre

El Pi Gros no ha resistit el pas del temps

Camí de Seva trobo aquesta Creu

Segueixo sense trobar aigua. A Santa Eugènia de Berga he trobat una font espatllada, a Gurri no n'he vist cap, a Seva n'he vist dues, una espatllada i l'altra amb un tap, no sigui que gotegés una mica, al costat de l'església.  

És curiós, però uns dies més tard vaig veure un reportatge a l'Espai Terra de TV3 on parlaven amb l'ex-jugador de bàsquet Audie Norris (el recordeu?) fet precisament a Seva i on sortia una font ubèrrima que no vaig saber trobar

Decideixo no buscar més i comprar-la al Brull, on  al darrere de l'església de Sant Martí m'assec en una pica i m'intento empassar un altre entrepà de Nutella

Deixo el cementiri amb uns preciosos xiprers que em conviden a entrar i a quedar-m'hi, tot i que  ho deixo per un altre dia, si ha de ser de forma definitiva, espero que sigui  molt llunyà 

Pensava que anar del Brull (830 m) a Collformic (1137 m) no seria massa complicat. El que no sabia és que primer hauria de baixar fins als 630 m per travessar la riera de Picamena i que després em trobaria amb força impediments en forma de tanques electrificades, portes que barren el pas per la pista, cartells de prohibit el pas als ciclistes. No m'agrada gens passar per on som mal rebuts, tot i que crec que no es poden tallar els camins així i que  tenim el dret de passar-hi malgrat els impediments, però d'haver-ho sabut  hauria pujat per la carretera.

Aquí tenim  el famós cartell del toro Gascon, que pel que sembla passeja des d'Aiguafreda fins  Collformic, on potser hi fa alguna cervesa i tot

Especialment complicat és el pas pel mas del Pujol, on no hi ha ningú, només uns quants gossos tancats, afortunadament, i unes tanques electrificades que passo com puc, arrossegant la bici entre descàrrega i descàrrega.
I així, amb una xafogor intensa, vaig pujant i pujant entre tanques i més tanques, mentre veig que a la plana s'ha tapat i hi cauen cortines d'aigua. En arribar a Collformic  trobo l'últim dels cartells de prohibit prohibir

La tornada fins Cànoves és plàcida i molt ràpida, quina diferència de l'anada!. No m'hi aturo, el cel es va tapant al meu darrere i tinc aigua de la Font de l'Avi. Intento fer una cursa amb els núvols que, evidentment, perdo. Com que el terreny és de baixada i la pista és bona, corro força i això em  permet passar la carretera de Granollers encara amb bona llum, no em feia gens de gràcia haver-la de passar a les fosques.
Un cop passada la carretera,  comença la pluja, però ara ja no m'importava massa. Va plovent sempre però el terra pràcticament no és moll, sembla que el cap de broma és al meu damunt.  Faig la  pujada de La Roca  enmig d'una tronada no massa forta, però que una mica de por sí que em fa passar, allà tot solet enmig d'aquella força de la natura. 

Passada la Creu d'en Boquet, una mica cansat, em prenc un gel que  fa miracles  i fins i tot  deixa de ploure, no sé si pel gel o per casualitat. Baixant a Alella  estreno el llum que em van portar els Reis (els Mags, no els cinegètics), que em  permet arribar tranquil·lamet a casa després de passar per Can Roca, on no m'hauria importat aturar-me una mica i devorar el menjar que tan bona olor feia.

Trobareu el track al Wikiloc

TIANA-MONTSERRAT-TIANA (28-05-2011)

Sona el despertador a les 4:15 i m'he de llevar ràpidament ja que a la nit no vaig preparar res. Vaig ràpid, però estic estona doncs he de fer moltes coses: esmorzar, preparar els entrepans, els aparells, la roba.... Finalment surto, encara és de nit. Passo pel lateral de la B-20 i pujo a la Vallensana per Canyet pensant que no m'he posat el fotoprotector i que em cremaré ben cremat.
Com que ja s'hi veu una mica puc agafar el corriol de les escombraries i la trialereta de Montcada, on quedo força depilat; sembla mentida com s'ha tapat en pocs dies.
Abans d'arribar a Montcada el corriol s'ha d'intuir amb tanta gramínia


Travesso l'autopista i vaig cap a Can Coll i quan comencen a caure unes gotes em trobo en Domingo, que va amb un grup força nombrós. Ni porten GPS ni mapa, però van fent via. A Can Coll ens separem: ells van al seu aire, jo provaré de fer l'anada i la tornada i no em puc entretenir massa.
El meu track em porta per trams força corriolers, un d'ells passa pel mig d'un mar de cards gairebé tan alts com jo


I quan arribo al Pi d'en Xandri, em torno a trobar el grup del Domingo, que han anat més ràpid i s''ho estan passant pipa


Aquí està en Domingo, amb la seva doble


Segueixo fins Sant Cugat i agafo aigua al Monestir, on hi ha un grup "d'indignats" acampats, la majoria dormint encara. Procuro no despertar ningú i faig alguna foto dels murals que han penjat a la tanca del Monestir


També en faig de la portalada


La millor, aquesta:


Tant de bo en féssim una mica de cas!

No podia faltar la de la Creu


Després de donar força voltes enmig de polígons industrials de Sant Cugat i d'una bona estona de pedalar em torno a trobar el grup del Domingo. Estan aturats en una cruïlla i tirant una moneda a l'aire per anar o a l'esquerra o a la dreta. No porten track, es perden, però fan més via que jo.
Seguim una estoneta junts i en una font els torno a deixar ja que han de fer un reagrupament. Em sap greu deixar-los, però avui no és el dia per ajuntar-m'hi.
Segueixo endavant, passo per molts trams d'urbanització, primer de Les Fonts i després de Rubí, trams que es fan una mica monòtons per tant d'asfalt.
Abans de baixar en direcció a Ullastrell, trobo un corriolet ple de flors que em distreu i em fa oblidar una mica el pas per les urbanitzacions. I allà veig per primer cop la Muntanya Màgica sense núvols


Però l'alegria dura poc, ràpidament torno a l'asfalt. Ara és un tram que he triat per evitar passar per les rieres de Gaià i de Sant Jaume, tot i que no me'n lliuro del tot. Afortunadament, baixa poca aigua i puc passar sense mullar-me, tot i que amb una mica de lentitud. Passat aquest aqüeducte modern que es veu a la foto, pujaré per una pista força trencada fins dalt de tot, fent un petit tram a peu ja que el pendent és molt alt


Segueixo alternant pista amb urbanitzacions, ara pertanyents a Olesa de Montserrat. En una placeta de Les Planes veig una font i m'aturo per menjar una mica. La font no raja, una de tantes que està espatllada, però com que ja m'he aturat i encara tinc aigua no en faig massa cas i m'alimento, que aviat hauré de pujar de valent.
Abans de la pujada, em queda passar per una pista que passa entre camps d'oliveres, baixar fins la carretera i fer una mica de puja-baixa per la zona de La Puda, amb les seves magnífiques teulades d'Uralita que es van esmicolant deixant anar l'amiant de mica en mica.
Les pujades s'acaben aviat i la pista va ben plana per la vora del riu, on trobo una bona mostra de la infinita pobresa neuronal d'alguns homínids que es distreuen fent malbé les coses. Quin plaer hi deuen trobar? Em fa pena ser de la mateixa espècie i tenir-hi un mínim parentiu genètic. En fi, deixem-ho córrer, però aquí tenim el resultat de les seves activitats lúdiques:


El cel ja s'està obrint del tot, veient els hotels del Monestir penso que suaré força


Uns metres més endavant, trobo la meva font, d'aigua una mica crua i no massa fresca


La pista passa ben encanonada, el riu ha anat treballant i fent forat


Monistrol vist des d'aquesta banda del riu em sembla molt lleig, però quan sóc al seu nucli antic canvio d'opinió




La pujada al Monestir és la part més maca de la ruta, la pista és preciosa i no massa difícil, es deixa fer molt bé


Fins i tot i ha cavalls amb esquelles, pasturant lliurement


Abans d'arribar a la carretera que puja de Monistrol, veig Sant Benet i em penso que falta molt poc


Pujo molt ràpid, massa, i al final he d'afluixar ja que les últimes rampes passen una mica de factura i encara em queden molts quilòmetres.
A la zona de les botigues de mel i records, en Francesc, un amic Bttmaníac, em veu i em crida: el món és un mocador. M'explica que està preparant la Matagalls -Montserrat i que ha pujat a peu amb la Mercè, però que no oblida la bici i que demà anirà a fer la Cabrerès amb el seu fill.
Acabo de pujar a dalt de tot, on hi ha molta gent, moltes samarretes blaugranes, algun ciclista, obres... Faig unes fotos i marxo ràpidament


La baixada a Monistrol la faig per carretera i en pocs minuts sóc al poble. Trobo uns camps preciosos d'ordi, ja punt de madurar


Estic molt bé, gens cansat, i vaig perfecte de temps. La única cosa que m'amoïna una mica és el sol i la por de cremar-me. Passo per la carretera de Vaquerisses i vaig pujant i pujant. El track que segueixo el tinc configurat amb el color vermell, per veure´l bé, i vaig per sobre d'una línia vermella....que és la carretera i no el track. Me n'adono uns quilòmetres amunt, als peus de La Torrota


Desfaig el camí, amb tantes línies no trobo per on he d'anar. Els camins em semblen tots iguals. Sort d'una aigüera de plàstic que està tirada al mig i que em situa per retrobar el camí correcte, que trobo després de 45 minuts i de 5 quilòmetres. Això em deixa una mica tocat: ja no em trobo tan bé, tinc sed i poca aigua, fa moltíssima calor, em queda molt encara.... Com canvien les coses en poca estona!
Passo per una altra urbanització, pujant sempre, busco aigua i no en trobo. Sort que a les afores de Rellinars veig una placeta amb ombra i una petita font. M'aturo per menjar, i carregar d'aigua i em tranquil·litzo força, pensant que ja estic a 350 m d'alçada i que no em queda tant.
Però no és veritat, la pujada a la Casa Nova de l'Obac es fa molt llarga, ja que és continuada i força dura, si més no m'ho sembla ja que porto uns quants quilòmetres a sobre.
M'aturo un moment per fer la foto d'un Bisbe i descansar una mica, de pas


Però es tracta d'anar fent amb paciència, de saber que tot s'acaba i que després de la pujada ve la baixada. I, efectivament, quan ja he pujat a més de 750 m des dels 150 de Monistrol, començo a baixar sense parar fins arribar a Matadepera.
Segueixo baixant, trobo algun tram de corriol i arribo a Sant Julià d'Altura, des d'on acabo de baixar del tot fins la llera del Ripoll.
En aquest tram pensava córrer, ja que la pista és bona i fa baixada, però em costa força ja que fa un vent que molesta força. Però em trobo al José Luis, a qui li demano si puc quedar-me al seu darrera xupant roda. No només m'acompanya fins la carretera, sinó que ho fa fins Montcada, a molt bon ritme per cert. Porta una bici per fer travesses, m'explica que enguany farà el Danubi, que pensa anar a Canadà, em recomana la ruta del Cid... i em reconcilia amb l'espècie humana. Moltes gràcies, José Luis


I ja només em queda pujar per la Vallensana. Tinc temps per anar al concert i tot, i pujo amb força calma ja que els cames no responen massa. Aquest cop no passo pel Tanatori sinó pel lateral de la B-20, que és molt més fàcil i descansat... no sigui que m'adormi en el concert.

El track és al wikiloc.