Margarida i Pere

BTT

Per anar a Montserrat faig servir la "via clàssica de Bttbadalona", pujant al peu de Puig Castellar i baixant per la trialereta del darrere fins Montcada, on m'esperen uns quants quilòmetres de pista al lateral del riu Ripoll, que vaig fent amb tranquil·litat ja que el que vindrà serà molt llarg. Sembla mentida com ha canviat el riu en aquests anys, de ser un lloc mort on s'hi abocava tota mena de residus ha passat a tenir vida

Després d'una pujadeta intensa, arribo a Sant Julià d'Altura, on m'aturo a omplir d'aigua en la zona de lleure. Aquesta és la creu que hi ha a l'entrada

Per un caminet força emboscat en alguns trams i entre camps de cereals en altres moments, arribo a Matadepera i començo la pujada per l'antic abocador de les Roques Blanques, també recuperat per a la vida i des d'on es pot veure un bon panorama del Vallès, amb el Tibidabo al fons

A partir d'aquí ja veig Montserrat per primer cop

Aquí el camí és molt maco, hi ha trams corriolers difícils de passar i altres on s'ha de caminar una mica. No l' he fet mai en sentit contrari, però em sembla que també valdria molt la pena. Mai hi he trobat massa gent, fora d'algun biker, però avui trobo aquests escaladors i uns corredors que van fent per aquest corriol que queda per explorar un altre dia i que porta segurament a les Coves de les Foradades

El paisatge de la Serra de les Pedritxes és molt bonic

La ruta em fa passar per la Casa Vella de l'Obac

Amb el Bisbe del Turó de la Mamella al costat

Baixo cap a les Fonts de Rellinars, que no ragen tant com altres cops i on trobo un grup de bikers que estan esmorzant de valent. Un d'ells em convida, jo li dic que no, que ja porto menjar; ell em replica que segur que no serà com el del seu grup... si sabés que només porto entrepans de Cacau Solidari segur que em dóna una de les plates de pernil que tenien allà.

A les Fonts s'hi arriba sense massa esforç, a partir d'aquí vénen unes pujades força dures que em porten al Camí Ral, que pel meu gust és un tram preciós, tot i que s'ha de caminar una mica en algun lloc

Passo per Sant Jaume de Vallhonesta

i la seva font/cisterna

I després d'un puja-baixa pel Serrat dels Trons, faig cap a El Pont de Vilomara i Rocafort. Passo pel pont

i després de carregar vuit minuts a coll la BTT en un tram força costerut i on sempre que hi he passat hi ha fet molta calor, arribo al Pont Foradat, un lloc espectacular que a mi em fa una mica de por però per on hi he vist ciclar a alguns amics

Ja sóc molt a prop de Manresa, ciutat on vaig néixer, i que no conec gens, hi hauré de posar remei. Porto un track de tornada que havia enganxat amb el d'anada, però el que sobre el mapa era una distància petita, en realitat era un congost enorme, de manera que he de seguir endavant seguint la traça de la Badalona-Manresa

Com que hi ha indicadors del Camí de Sant Jaume, decideixo seguir-los per intentar enllaçar amb el meu trac. Primer passo per un corriol que promet molt

però després va cap a la carretera i puja per on havia baixat abans. El tram no és lleig, tot al contrari, però haver de desfer el camí en un dia on la sortida és tan llarga i no saber si enllaçaré amb el trac que porto em fa una mica d'angoixa.

En aquesta vida tots els mals acostumen a passar tard o d'hora, i finalment enllaço amb el trac que porto, però com que no m'acaba d'agradar per on em fa anar, en algun lloc el deixo per seguir el Camí de Sant Jaume, que està força ben indicat. Passo per l'ermita de Sant Jaume de Castellbell, indret solitari on aprofito per menjar una mica amb tranquil·litat

Al costat de Can Martorell, intentant seguir les marques del Camí de Sant Jaume, em perdo. Tinc la traça a la vora, intento arribar-hi però he de donar la volta; decideixo fer bondat i seguir exactament el camí que porto al GPS, no hi ha temps per improvisar.

Fa molt vent de cara, la ruta dona molta volta i no acabo d'arribar mai, penso que aquesta part de la ruta es podria millorar i fer-la més directa, sense haver de passar per un llarg tram de carretera. Tot això, és clar, dit des de la perspectiva d'un de fora que no coneix el terreny. Les vistes de Montserrat de d'aquesta banda em distreuen d'aquests mals pensaments

I de mica en mica, trampejant un mal al dit gros del peu que cada cop em molesta més, arribo al Santuari de Montserrat, aquest cop amb no massa gent. No m'entretinc massa, faig la foto

i baixo cap a Monistrol per pista. La carretera és més ràpida i potser hauria estat una millor elecció, però ja que faig BTT, ho faig amb totes les conseqüències

El trajecte de Monistrol a Tiana el podríem dividir en quatre parts, la primera fins Rellinars, força dura i un pèl avorrida ja que es passa per massa urbanitzacions, la segona molt dura ja que es puja per terreny pedregós fins la Casa Nova de l'Obac ja amb força quilòmetres a les cames, la tercera una llarga i divertida baixada fins Matadepera i la quarta la baixada per la llera del Ripoll.

Quan estic al costat de Sant Julià d'Altura veig que se'm farà de nit. Porto llanterna, però no llum al darrere i he d'accelerar ja que entre Sabadell i Barberà he de passar per un pont de la B-140, molt transitada. Afortunadament, hi arribo de dia encara i no hi ha perill, tot i que quan hi passo comprovo que el voral és més ample del que pensava.

Com que no porto llum, evito tornar per la Vallençana i ho faig per Sant Adrià i la platja. M'ho prenc amb tranquil·litat, no tinc gaires forces i pujo com puc, arribant a misses dites.

El track és al wikiloc

.

Btt

Comencem a pedalar ben d'hora, ben d'hora, amb moltes ganes de treballar. Entre altres coses, perquè ens esperen 184 km i més de 3000 m de desnivell i perquè l'últim tren surt de Figueres ben d'hora, ben d'hora, i amb poques ganes, com correspon a un servei de la RENFE.

A l'arbre trípode el paisatge és, un cop més, espectacular

Ara que, per espectacular aquesta imatge nostra al Seminari. Quina planta!

Després del passi de models, seguim endavant. Per anar a Tordera seguim la via pistera clàssica, i pugem a Can Bruguera des de la Riera d'Argentona. Em costa molt seguir el ritme locomotoril que porten els companys, i intento sense massa èxit no despenjar-me molt. Com que feia tants dies que no passàvem per aquí :) , ens va costar molt trobar la font, sort en vam tenir del Pino, que portava cinc GPS i anava tocant botonets i buscant mapes contínuament

Després de menjar una mica, que ens feia falta ja que el que ens esperava fins Sant Martí del Montnegre és un tram força dur, sobretot a can Peraire, seguim endavant. No sé si va ser aquí o abans, va passar tantes vegades i va ser tan empipador que ja ho he oblidat, que el canvi em va començar a donar problemes i em va fer patir molt ja que endarreria el grup i teníem el problema del tren. Primer pensava en això, en el tren, però després fins i tot pensava que no arribaria ni a Tordera. Afortunadament, tot va quedar en no res que no es pugui solucionar amb un bon mecànic i vaig poder seguir endavant i arribar a Sant Martí, on vam aprofitar per fer negoci comprant unes Caca-Coles a molt bon preu

Com que portàvem dos tracks diferents (per problemes d'espai jo vaig carregar l'original de Girona-Tordera i en Pino portava el meu, on hi havia una variant per un error meu -ja sé que no s'entén, però és així-) en un tram trencat ens vam separar i, al peu del castell de Torcafelló o més ben dit de la capella de Sant Jordi

ens van retrobar

Deixem Demasiadolimpio de Cabritos i passem per la Sèquia de Sils, a tot drap, amb els canons per banda i amb el vent a popa. És un lloc molt maco, ideal per entretenir-s'hi una mica i donar la volta a l'estany, però ahir no ho vam poder fer, ho deixem per un altre dia. Posats a córrer, no tenim temps ni de menjar fins que arribem a la benzinera on ens entaulem com a reis i omplim els dipòsit. Allà l'Andrés, que ho porta tot planificat i només podia anar fins a Girona fa la trucada de rigor per a que el vinguin a buscar a Girona. Va anar d'un pèl que no ens hi apuntéssim tots, però finalment ens vam acomiadar a l'estació després de volar per la Via Verda i la que no ho era. En Pino ens va portar al seu despatx, i després de comprar unes accions de Repsol que ens va aconsellar molt, vam seguir endavant.
Amb tantes avaries s'ens havia fet una mica tard i hi havia una mica de por, sobretot després de mirar el perfil del track en el navegador del Linneo, amb una baixada i una pujada de vertigen. Precisament li estàvem dient que seria un error quan ens vam trobar un pujadot del 30%, amb placa i tot. Afortunadament només van ser uns metres i la resta de la ruta va ser força planera i bucòlica, enmig de flors

Però no tot eren flors i violes. Ens faltava aigua i a la Placeta de la Font de Sarrià de Ter, tot i obrir la caixa de l'aixeta de pas amb una clau Allen, la font no rajava. Tampoc rajava la que estava ben amagada al costat de l'església de Cervià de Ter

Sort que a Viladasens en vam trobar una que sí que rajava i vam aprofitar per menjar i rentar-nos una mica, que falta ens feia

Viladasens és força maco, amb curts carrers de pedra que no vaig saber fotografiar. Queda, doncs, pendent per un altre dia

Havíem vist que quedaven 20 km per arribar a Figueres i teníem temps de sobres, però la ruta que seguíem penso que no anava directa i en vam fer uns quants més. Com que ja ens preníem les coses amb més calma, vam tenir temps de fer alguna foto i tot, com aquesta de l'ermita de Sant Martí

i aquestes dels companys pedalant pel camp

pel mig d' Orriols, també força maco

aquí estem en el moment més complicat d'aquest tram, quan passat Bàscara ens vam trobar amb un gual pel riu Fluvià per on no es podia passar. Van haver de fer mitja volta i les cares no eren massa alegres en aquell moment

Vam haver de passar sí o sí per la N II, molt estreta en aquell punt i amb moltíssim trànsit, força perillosa i estranyament encara sense peatge. Però les penes s'obliden ràpidament i, tot i el cansament, torna el bon humor

I fins i tot tenim temps de fer la foto de les oques de la bassa

Amb tanta foto i tant relax, no vam pensar que podíem agafar el penúltim tren, ho vam veure quan arribàvem a l'estació i el vèiem sortir.

Ens vam haver d'esperar una hora, que vam aprofitar per hidratar-nos i menjar una mica. I és que, "lo mejor, la compañía i las viandas"

I el Pino, que no perd el temps i a peu d'estació ja obre la crònica

I així estem, una mica "sonats" i pensant en la propera.

La sortida és al wikiloc

Com sempre, copio la crònica que vaig penjar a bttbadalona.com:

Sabíem que la sortida seria llarga, amb un desnivell important i que en el moment "crític", la pujada a Collformic, que començaríem amb molts quilòmetres a les cames, faria molta calor i ens costaria molt. I així va ser, a mi particularment em va costar molt i vaig haver de caminar molta estona. Això ens va endarrerir força, de manera que quan vam arribar a La Roca ja era nit negra i fosca, amb la lluna de vacances. I vam pujar a Sant Bartomeu com vam poder, ja que la pista té alguns trams trencats i trampes de sauló que costava molt de veure. Això encara ens va fer trigar més, de manera que vam arribar tardíssim a casa on, en el meu cas, vaig haver de sentir agradables comentaris sobre el meu estat físic per part dels meus estimats fills. Crec que també van comentar alguna cosa del meu estat mental.... i estaven carregats de raó.

Vist amb perspectiva, anar a Ribes en cotxe potser va ser un error. Ens hauria anat millor pujar la tarda abans en tren i quedar-nos a dormir allà. Així, a més de descansar més, hauríem pogut sortir més d'hora. Aquí estem a l'estació, on vam aparcar, i ja a punt de marxa

Lluís, encara hi ha una mica de neu

I a Bruguera agafem una pista cimentada que ràpidament ens fa guanyar altura

Tenim temps de veure el Pedraforca i tot, vosaltres potser haureu d'ampliar la foto

En molt poca estona i gairebé sense adonar-nos-en arribem al Coll de Jou.
Valia la pena ser-hi per veure el panorama

La pista cimentada ens porta en una ràpida baixada fins l'església de sant Martí d'Ogassa, de començaments del segle XI

La seva teulada m'agrada molt

A Ogassa mengem una barreta i omplim amb l'aigua boníssima de la Font del Miner

Baixem per la Via del Ferro i del Carbó

I travessem el Ter per la passarel·la que jo mai havia trobat. Es mou una mica, però els Indiana Jones de Bttbadalona la passen com si res

Passat el Ter, comença de nou la pujada. En Pino porta una gràfica amb els desnivells i ens va explicant que ens queden tres "piquitos" abans d'arribar a Vallfogona del Ripollès. Aquesta part del recorregut és força dura, sobretot l'ultim pic, a la Serra del Puig d'Estela, però se'ns fa força curta i agradable potser ajudats per la fresca que fa encara.
I baixant a Vallfogona en Pino comenta que li agradaria trobar una figuera o un cirerer com el que van trobar ell i el Linneo al Montseny. I va ser fer el comentari i desig concedit:

El cirerer està carregat de cireretes dolces i bones

A Vallfogona ens aturem per menjar i omplir d'aigua, ja que ara ens ve una de les pujades fortes del dia, la de la Creu de l'Espinal. Per guanyar temps, fem una variant que implica caminar una mica però que retalla força la distància. Aquí estem en un dels trams plans de la pujada

I ja som a dalt. Anem bé de temps i de força

De la Creu hem de baixar per una pista que al començament està força trencada (cada cop que hi passo està pitjor) i per on em dóna la impressió, no sé perquè, que no hi passa massa gent

Ens aturem a Vidrà per menjar una mica i passem per un tram que corre paral·lel al riu Ges, molt bonic i amb salt d'aigua i tot

Ja comença a fer calor i el Manel aprofita per refrescar-se

El caminet és molt maco però en molts moments és inciclable i se'ns acaba fent una mica pesat, potser perquè estem pensant en el que ens queda encara.
Després d'una estona força llarga el deixem per agafar una pista que corre per la vall encanonada que ha fet el riu Ges. I en un dels llocs per on es travessa el riu, en Pino decideix banyar-se una mica. Afortunadament només es refresca i pot seguir la ruta

Passem per un tram de la carretera que ve de Sant Pere de Torelló

per agafar una pista que ens porta als Graons del Rei. El vedellet deixa de mamar una estona mentre passem

Baixem, amb una calor intensa, fins a Roda de Ter, on l'encertem del tot comprant aigua fresca i intentem menjar una mica. A mi l'entrepà de cacau no m'entra, ja estic una mica estragat, i només aconsegueixo menjar-me'n la mitat. Després de la petita aturada, seguim la marxa pels carrers del poble de Martí Pol, fins i tot em sembla que passem pel costat de casa seva

Quan vaig pensar en la ruta vaig buscar diversos tracks: el del Diesel de la Transcat 2005, el del Raimonesteve i del Santips del wikiloc, el de la BDN-Vic i els del Palau Robert del Meridià Verd. Aquí havia agafat la variant del Palau, que sobre el paper estava molt bé, però que en realitat era molt complicada de fer i sort en vam tenir que en Pino portés el track del Raimonesteve, que és el que vam seguir. Si no ho haguéssim fet, encara estaríem a la muntanya.
Seguint el track del Pino anem a sant Julià de Vilatorta, on ens trobem un tram de carretera que encara conserva els plàtans a banda i banda

i fem una aturada a Vilalleons, on la calor es fa sentir de valent

Pugem una estona per asfalt, fins la Mare de Déu de Puig l'Agulla

I seguim endavant, ara passant pel tram d'argila vermella que alguns recordareu de la Badalona-Vic.
A partir d'aquí comença la pujada forta i el meu calvari. I no només el meu calvari, també el dels meus amics Pino i Manel, que m'han d'esperar i esperar. La pujada se'm fa mooooolt llarga i pujo com puc. En Pino em tempta dues vegades i acabo acceptant-li l'Isostar, que em bec en minuts i que psicològicament m'ajuda i em permet pujar amb feines i treballs fins la Font Pomereta, on no podem agafar aigua ja que surt per sota, per la bassa

En Pino és tan bona persona que no gosa fer-nos passar pel tram que sap és millor, perquè haurem de caminar una estona, però vista l'alternativa, més llarga i potser també amb trams de caminar, decidim passar-hi. Aquí m'estan esperant, un cop més

Seguim pujant i veiem Sant Segimon

Encara pugem una mica més, fins gairebé els 1350 m, abans de baixar a Collformic, que està tancat. Seguim pel Pla de la Calma, on intento anar ràpid en els plans-baixada però segueixo fent figa a la pujada. Al punt més alt del Pla ens trobem aquest ramat i hem de fer de pastorets per apartar-los del camí

La baixada del Pla la fem tot el ràpid que podem, aturant-nos molt poca estona a la Font de l'Avi, que aquest cop sí que raja, ja que estem assedegats.
El pantà de Vallforners, ben ple, ja comença a adormir-se

A La Roca gairebé ja se'ns ha fet de nit

Ens aturem una mica per agafar més aigua i decidir què fem. Com que no estem massa bé del "senderi", decidim seguir: seria una pena deixar-ho aquí.
En Pino, que porta un visor infrarojos fa de pigall als avis que no hi veiem i passa al davant intentant seguir el track i els senyals del Meridià Verd que hi ha a cada cruïlla de la pista i que cada cop es veuen menys.

Anem molt lents, ja que hi ha força reguerots i algun tram de sauló que gairebé no veiem. Ja pràcticament al final de la pujada toco a terra en un dels reguerots i el Manel, que va al meu darrere, rellisca i cau. Afortunadament només és un petit cop al colze i pot seguir.
Alguns dels trams els hem de fer a peu, com la baixada trencada fins Sant Bartomeu, però a partir d'allí la pista millora i podem anar tirant sempre amb el Pino al davant.
Ens trobem de cara alguns cotxes, que ens enlluernen, i en un d'aquests moments vaig a parar a la cuneta. Afortunadament només em faig una petita rascada.
Ja som molt a prop de la baixada de Teià i en Pino, que se la coneix molt bé, ens fa de guia: revolt tancat a l'esquerra, a la dreta, ull.... I és que els llums d'alguna de les cases ens enlluernen força. De Teià anem al Masnou i, al davant de l'estació ens fem la foto de grup

I ja només ens queda passar pel passeig de la platja, negre com la gola d'un llop, i anar fins a casa que ja és hora.

No puc acabar la crònica sense dir GRÀCIES.
Gràcies Manel i gràcies Pino. Gràcies per seu com sou, una mica tossuts, ja ho sabeu, però amb un cor així de GRAN.

El track és al wikiloc.