Btt
Han passat uns quants dies i el record de la calor que ens va fer aquell dia encara és ben viu. Tant de sol em va afectar una mica i a l'Estany d'en Viada, que és a uns 1000 m, estava mot cansat. Sort del cafè que ens va oferir la Cristina, que em va reviscolar. Moltes gràcies!. Poso aquí la crònica que he pogut recuperar de Bttbadalona, ja que aquesta va ser una altra de les rutes que vaig perdre quan es va espatllar el disc dur del meu ordinador.
Han passat uns quants dies i el record de la calor que ens va fer aquell dia encara és ben viu. Tant de sol em va afectar una mica i a l'Estany d'en Viada, que és a uns 1000 m, estava mot cansat. Sort del cafè que ens va oferir la Cristina, que em va reviscolar. Moltes gràcies!. Poso aquí la crònica que he pogut recuperar de Bttbadalona, ja que aquesta va ser una altra de les rutes que vaig perdre quan es va espatllar el disc dur del meu ordinador.
Doncs sí.
Vam sortir de l'estació de Montgat amb una bona sorpresa, la nova bici del Pino:
Aquí la tenim al Mirador de Premià, on no calia mirar cap altra cosa
Vam sortir de l'estació de Montgat amb una bona sorpresa, la nova bici del Pino:
Aquí la tenim al Mirador de Premià, on no calia mirar cap altra cosa
Vam fer la ruta pel camí habitual, a ritme tranquil i sense complicacions. Passat Can Bordoi i ja pujant al Corredor, ens vam trobar amb l'Óscar i en Manoleitor, que no para d'anar amunt i avall
Ja amb força calor vam travessar el riu. Aquest cop, per desgràcia, no ens vam mullar gens
Anar fins Mosqueroles va ser relativament fàcil, tot i la calor. Allà ens vam aturar una mica per menjar. En Pino estava perfecte, jo ja em començava a trobar malament
De Mosqueroles (que és a 400 m sobre el nivell del mar) vam anar pujant pels caminets habituals fins enllaçar amb el GR-5, molt ample i amb poca ombra. Passat el desviament de Can Gensana, ens van passar un grup de cavallistes molt simpàtics. Jo allà estava molt cansat, tenia tan poques forces que no pensava poder arribar al cim. Només mirava al GPS els metres de desnivell que em faltaven per arribar als 1000 de l'estany d'en Viada, que costaven molt d'anar pujant.
A l'estany la Cristina, una de les cavallistes, ens va oferir fruita deshidratada i cafè amb llet descremada, que portava calentet en un termo. Cristina, moltes gràcies. A mi em vas salvar d'una bona, el cafè i la llet em van servir per poder arribar, amb més pena que glòria, a dalt de tot
El que estava pletòric era el Pino, que es va carregar de paciència esperant-me
I fins i tot em va fer la foto amb les vaques
Després d'una aturada sota un arbre per descansar una mica, amb el termòmetre del GPS gairebé amb febre, vam arribar a dalt. En Pino no en tenia prou, havíem de pujar a l'antena, i una mica més amunt encara
Aquí s'està menjant una barreta energètica
I jo estic admirant la seva Cannondale
A la baixada vaig patir una mica, no tenia pastilla al fre del davant i el del darrere no frenava massa; al mirador de les Guaitadores ho vam intentar arreglar i així vam poder seguir endavant. Més avall, a la casa on hi ha aquell gos que sempre sortia (ahir suposo que tenia tanta calor que no ho va fer) a bordar, en Pino va punxar. Tot això ens va fer perdre una mica més de temps encara, de manera que quan vam ser a Sant Celoni ja no ens vam ni plantejar pujar al Corredor i vam anar directes al tren.
No tinc el track, en Pino tampoc l' ha penjat al wikiloc. Però l'hem fet tants cops que gairebé de memòria la podríem repetir.
Ja amb força calor vam travessar el riu. Aquest cop, per desgràcia, no ens vam mullar gens
Anar fins Mosqueroles va ser relativament fàcil, tot i la calor. Allà ens vam aturar una mica per menjar. En Pino estava perfecte, jo ja em començava a trobar malament
De Mosqueroles (que és a 400 m sobre el nivell del mar) vam anar pujant pels caminets habituals fins enllaçar amb el GR-5, molt ample i amb poca ombra. Passat el desviament de Can Gensana, ens van passar un grup de cavallistes molt simpàtics. Jo allà estava molt cansat, tenia tan poques forces que no pensava poder arribar al cim. Només mirava al GPS els metres de desnivell que em faltaven per arribar als 1000 de l'estany d'en Viada, que costaven molt d'anar pujant.
A l'estany la Cristina, una de les cavallistes, ens va oferir fruita deshidratada i cafè amb llet descremada, que portava calentet en un termo. Cristina, moltes gràcies. A mi em vas salvar d'una bona, el cafè i la llet em van servir per poder arribar, amb més pena que glòria, a dalt de tot
El que estava pletòric era el Pino, que es va carregar de paciència esperant-me
I fins i tot em va fer la foto amb les vaques
Després d'una aturada sota un arbre per descansar una mica, amb el termòmetre del GPS gairebé amb febre, vam arribar a dalt. En Pino no en tenia prou, havíem de pujar a l'antena, i una mica més amunt encara
Aquí s'està menjant una barreta energètica
I jo estic admirant la seva Cannondale
A la baixada vaig patir una mica, no tenia pastilla al fre del davant i el del darrere no frenava massa; al mirador de les Guaitadores ho vam intentar arreglar i així vam poder seguir endavant. Més avall, a la casa on hi ha aquell gos que sempre sortia (ahir suposo que tenia tanta calor que no ho va fer) a bordar, en Pino va punxar. Tot això ens va fer perdre una mica més de temps encara, de manera que quan vam ser a Sant Celoni ja no ens vam ni plantejar pujar al Corredor i vam anar directes al tren.
No tinc el track, en Pino tampoc l' ha penjat al wikiloc. Però l'hem fet tants cops que gairebé de memòria la podríem repetir.
