Tiana - Tordera - Tiana

Després d'uns quants dies de no poder sortir, el dissabte vaig fer unes hores de bici (dues voltes al meu circuit una mica ampliat, amb les esses i les vinyes) i em vaig trobar molt bé. Com que treballava a la tarda, a les 12 vaig haver de plegar, però el fet que, tot i la calor, em trobés molt bé em va convèncer que no estava tan malament com creia.

Per això el diumenge vaig decidir anar a Tordera (l'any passat sempre anàvem al Corredor, enguany toca Tordera), amb dos tracks: el d'anada, que seria el clàssic d'en Dojavi, passant per Collsacreu i seguint molts trams del GR-5, i el de tornada, que seria el clàssic de la Trans-Maresme, passant pel GR-92. I en el cas de no trobar-me bé, sempre em quedava el tren.

Però com que vaig arribar força decentment a Tordera (en part gràcies a que no havia fet massa calor) vaig decidir tornar en btt. Vaig patir una mica pujant al Corredor des de Vallgorguina, però em vaig saber regular bé. Un entrepà que gairebé no m'entrava a dalt del Santuari em va donar la força que em va permetre acabar molt bé la sortida.

Aquesta és la crònica amb unes fotos de la sortida:

Uns minuts abans de les 7, em poso en marxa. Encara és fosc i els galls de la veïna canten esperant el sol que avui triga una mica, amb els núvols tapant-lo


Arribo a Alella i, per variar una mica, faig la foto del Mercat, ben nou i endreçat per fora


Com sempre passo per la Riera de la Coma Clara per pujar al GR-92, que en aquestes hores és ben solitari


No pot faltar la foto des del Mirador de Premià, amb el sol que ja il·lumina Barcelona


El Dolmen de la Roca d’en Toni, sense acolorir, és veu una mica diferent de com el van posar a la televisió


Després de passar per sota de la C-60, em trobo els avituallaments d’una cursa. Hi ha un guàrdia urbà a qui, en broma, li dic que em quedo l’aigua i me’n vol donar. Li ho agraeixo i no n’agafo ja encara vaig força ple, doncs tot i la humitat no fa massa calor. En una de les taules de l’avituallament hi ha un col•laborador especial


Si algun dia fa més calor ja sé on anar


Començo a enfilar el Montnegre seguint el GR-5. En els cartells ens indica que arribarem al Canigó... ja m’agradaria, ja, però aquest any tampoc hi aniré. Potser en la sisena edició?


A la creu de Rupit ja he fet uns 40 km, la majoria pujant, i s’han fet una mica llargs


Mentre faig aquesta foto, que no queda massa bé


s’atura un company ciclista que em pregunta si porto tronxacadenes i si puc ajudar dos nois que una mica més amunt estan intentant reparar la cadena. Sempre en porto un, tot i que no el sé fer anar ja que no l’he fet servir mai, i els hi deixo. Estem una estona, ja que el passador no acaba d’entrar i aprofito l’aturada per menjar-me l’ entrepà que tocava fer a Sant Miquel del Montnegre, tot i que ja m’he menjat dues barretes, però no vull perdre massa temps per si torno en btt


Els efectes de la ventada i la nevada encara es veuen de valent en aquest tram del GR-5


Segueixo pedalant sense aturades, ja dec ser força a prop de Tordera, vull pensar que és aquell poble que es veu al fons


A la font de la Brinxa, que no raja massa, omplo el bidó d’aigua bona i fresca. Encara en porto al Camel de la de casa i no m’entretinc més, en tindré prou fins la tornada, si torno en btt.


Els 13.5 km que em queden segons l’indicador de Can Benet Vives són molt fàcils, pràcticament tots de baixada i per bona pista


L’església de Sant Llop (o de Santa Eulàlia) d’Hortsavinyà, apareix enmig del bosc


I ja pràcticament a tocar de Tordera trobo la de Sant Miquel de Vallmanya


Arribo a les afores de Tordera i, com que no em trobo malament, decideixo tornar en btt. No tinc molt temps, ja que no he anat massa ràpid en la primera part de la sortida, però si no tinc avaries en tinc de sobres.

Enllaço ràpidament amb el GR-92 i, passades les cases que vaig trobant faig el segon entrepà assegut sota l’ombra d’un pi. Vaig pujant pel GR i quan penso que és molt més divertit que la pista per la que havia baixat, se’m posa una branca entre els radis i el canvi. Sort que queda ben posada i no em fa malbé res, una mica més i se m’acaba l’optimisme.

Després d’una estona, enllaço amb la pista per on havia baixat i, com havia sentit a la baixada, torno a notar una olor forta i una mica desagradable que prové d’una plantació d’uns abrets que no havia identificat baixant. Ara m’aturo i veig que són kiwis, el que no sé és si l’olor és d’un insecticida o és natural


Després de sant Miquel de Vallmanya, torno a deixar la pista per pujar pel GR-92, en un tram una mica trencat i divertit que em porta fent força drecera cap a l’ermita de la Mare de Déu de l’Erola


El primer cop que vaig pujar-hi anava molt en compte, ja que m’havien dit que la pujada era duríssima. Tant hi anava, que no m’ho va semblar gaire, de dura; ahir, amb uns 80 km, molta calor i un vent força molest i bastant intens ja me’n va semblar més, però la vaig anar fent sense presses.

L’ermita és a uns 500 m d’alçada i encara s’ha de pujar una mica fins Hortsavinyà però ara la pujada és molt suau. A més, el paisatge ajuda molt


Segueixo pedalant fins a la Font de la Brinxa, on omplo el bidó i els dos litres del Camel. Ara el camí és pràcticament baixada fins Sant Martí de Montnegre, on m’aturo ja que no ho havia fet a l’anada. Sant Martí m’agrada molt, és un lloc que invita al recolliment i a la pregària i, com a creient que sóc, procuro no passar-hi de llarg si vaig sol. Aquí tenim al sant, en un lateral de l’església


Segueixo per molt bona pista fins un trencall on torno a agafar el GR-92 i que costa de trobar. Hi ha un petit tram que he de fer a peu, però la resta és força divertida. S’ha de fer una mica d’eslàlom entre arbres caiguts, i això s’agraeix després de la monotonia de la pista. Baixant, baixant, travesso Vallgorguina i agafo uns metres de carretera per trobar la pista que em portarà al Santuari del Corredor. La pujada se’m fa llarga i, tot i que vaig fent sense presses, arribo força cansat a dalt


M’aturo, em menjo el tercer entrepà sense massa gana, em costa d’acabar-lo però he de menjar una mica per poder fer bé els quilòmetres que em queden, i omplo el bidó de l’aigua calenta i crua que surt de la font. Encara porto la de la font de la Brinxa al Camel, que està força fresca ja que el sol em ve gairebé sempre de cara, però l’aigua no sobra mai. Una mica refet, em torno a posar en marxa seguint sempre la ruta clàssica. El petit tram de GR que surt del camí de la pedrera el passo molt bé, tret de la trialera on em costa molt pujar la bici: la pujo perquè no em queda més remei, però ganes de deixar-la allà en tinc moltes.

Una mica més endavant arribo a Sant Bartomeu de Cabanyes


Ara ja està tot fet, em queda molt poc i pràcticament en baixada. Per fer-ho passo pel corriol d’Alella que porta a les escoles, que fa de cirereta a la sortida, i pel Camí de Baix d’Alella que em porta a casa pel mig dels camps de Can Roca i de Can Gili.

Al final m’han sortit 149 km segons el GPS, tot i que el Perfils digui que són 146.86, però no discutirem per això


El track és penjat al wikiloc