Transvallès

Btt



Aquesta és la crònica que vaig penjar a Bttbadalona.com uns dies després de la sortida que vam fer el dia 17 d'abril:

Ja s’han dit i vist moltes de les coses que van passar el dissabte. En podria dir més, també podria intentar descriure algunes sensacions que vam viure i que van des de l’alegria al cansament, passant per la por (quin tallafocs!) i pel fred, però segur que no me’n sortiria gaire bé, ja que s'hi ha d'estar i per passar-ho al paper se n’ha de saber.

Així que ja esteu avisats, qui ho vulgui viure que s’apunti a alguna de les sortidetes que el Lluís es treu del barret de copa. Però no us penseu que posa el barret cap per avall i d’allà surt el conill, abans s’ho treballa i si cal anar-hi cinc vegades per comprovar com està la pista i si s’hi pot passar, hi va.

Dit això, no m’enrottlo més i començo la crònica, que ja és hora. La sortida es diu Transvallès i en aquest cas el nom fa la cosa, ja que, tot i que sortim del Maresme, ens passegem per una bona part de la comarca vallesana. Com que hi ha força quilòmetres, es tracta de sortir ben d’hora, si és possible s’ha de fer un minut més tard de quan posen els carrers, és a dir a les 6:30

Abans de sortir ens fem la foto oficial. Som 7 Genets de l’Apocalipsi o 7 Magnífics o 7 Inconscients, això no ho sé. D’esquerra a dreta: JFR, Silvesterbike, Linneo, Nor_bak, Andrés, Manolito, que va tenir un boníssim debut amb Bttbadalona, i Pere



Hem d’anar al riu Besòs, per fer-ho passem per Santa Coloma i allà en Linneo ens deixa per problemes mecànics. És tan discret que els de davant gairebé ni ens adonem que ha girat cap al mecànic, quan ho veiem ja no hi és. Amb un punt de tristor, seguim riu amunt.

El matí és força fresc i, tot i el bon ritme que portem, no ens sobra la mica de roba d’hivern que portem. Aquí es veu en un del ponts per on travessem el riu



Tenim temps de tot, fins i tot de mirar algun dels ànecs que s’hi poden veure. ¿Qui s’ho havia de pensar uns anys endarrere que hi hauria vida en aquest riu tan castigat per la depredació humana?



Veient la potència amb que li surt, queda clar que en Lluís necessitava aquesta aturada. També sembla que va ben calçat



Després de pujar cap a Sant Julià d’Altura i de travessar Matadepera, ens aturem en aquesta font per esmorzar una mica. Deixem les bicis ben aparcades



I ens fem alguna foto a la font



Després de la primera pujadeta del dia d’uns 200 m de desnivell que es fan molt bé, alguns tenen ganes de camuflar-se una mica



En Nor_bak troba un ferrot que estava tirat a la riba i aconsegueix que aquest tronc s’aguanti dret



Tots sis, amb la Mola al darrera



I ara, un a un, camí del Coll Monner:
En Silvesterbike, La Mamma, el que va parir aquesta sortida. No poso més coses, que semblarà que faig la pilota, però ja sabeu que no ho faria si les posés



L’Andrés, que està pletòric i farà una gran Transcatalunya, seguint al Lluís


En Jordi torna a estar en plena forma, va estar molt bé tot el dia i al final va acabar ben sencer. Llàstima que l’arròs se li estava covant una mica, sinó encara hauria fet una mica més llarga l'excursió



En Manel va sortir per primer cop amb nosaltres. Després de veure’l uns quants quilòmetres en acció i resumint una mica puc dir que puja molt, baixa igual o més, planeja millor encara i no es cansa. I l’endemà encara té humor per 7 horetes més de bici... quin perill que té!.
Aquí el tenim pedalant



I aquí amb el Pathfinder Lluís



Aquest és en Nor-bak, que no en tenia prou amb la pista i de tant en tant se n’anava pels marges o pels camps del costat



Després de passar per l’avenc de Can Castellet






arribem, passant per la superfície i sense més descendència, almenys que se sàpiga, al Castell de Guanta



Allà fem un petit esmorzar de forquilla i ganivet. Tot era menjar de dieta com es pot veure a les fotos, on sortim força tristos ja que mengem gairebé per obligació i no ho podem compartir amb ningú com, per exemple, el Diesel.

En Lluís demana una mica de cansalada amb una llesqueta de pa torrat



La combinació ous ferrats+pernil+patates fregides+Cacaolat tampoc està gens malament. No sé pas quin friki se la va menjar



Aquí en tenim una de més clàssica, a la qual s’aboca el Jordi mentre l’Andrés esmola les eines



Un altre friki menjant-se la seva ració



Alguns encara van tenir temps de gronxar-se una mica, no hi ha com ser jove per fer aquestes coses



Després d’aquest petit recés, seguim en ruta i entrem en un dels pocs corriols que trobarem en la sortida, majoritàriament pistera






Per la riera de Caldes, on ens havíem de mullar una mica, hi baixa poca aigua



Aquí comença novament la pujada



I trobem aquesta pintoresca advertència en la pedra de la vora del camí. Mireu que el que està prohibit és buscar-los, trobar-los no n’està pas



Després d’aturar-nos a Sant Feliu de Codines per agafar aigua, passem per un petit tram de carretera que ens porta a Sant Miquel del Fai, on ens veiem molt petits al costat del mur de pedra



Quan era petit vaig anar un cop a Sant Miquel amb els pares i un matrimoni d’amics dels pares. Hi havia uns miralls dels que engreixen o aprimen i encara riem ara. Ens recordem més d’això que del salt d’aigua, per aquells dies força disminuït.



A l’altre costat tenim la plana



Ens aturem per mirar el salt d’aigua, que des de dalt mareja una mica



I ens fem una foto



La carretera passa encauada entre la balma i el forat



Passem pel pont, alguns més d’un cop







Mentre contemplem el salt de cara



ens aturem una mica per menjar, esperant que un altre salt no ens salti per sobre nostre



Un cop descansats i tips, ens tornem a posar en marxa



Ara ve el Tourmalet, segons ens explica en Lluís. Deixem el pàrking de Sant Miquel del Fai i comencem a pujar primer per carretera



i ben aviat per pista, on ens trobem la Queca, que està una mica pansida després del resultat i de la targeta d’ahir al Puyol



La pujada al Tourmalet és força dura, amb unes “esses” que castiguen les cames ja una mica tocades després de tants quilòmetres, però val la pena només per les vistes



En Jordi, pujant a bon ritme una de les últimes rampes del recorregut



Aquesta font del costat de la Mare de Déu del Puiggraciós ens va molt bé per omplir d’aigua i menjar una mica



A partir d’aquí baixem en uns minuts el que ens ha costat força estona pujar



La baixada ens porta a l’Ametlla on comencem uns quilòmetres sobre asfalt. Anem riu avall, però el vent bufa de cara i ens molesta una mica. Fem relleus, potser massa llargs, potser massa forts, i gairebé sense adonar-nos-en passem Granollers i hem d’entrar a la pista que baixa paral•lela al riu fent camp a través



Baixem una mica més tranquils fins a Montmeló, on passat el pont on s’ajunten el Congost i el Brugent per fer el Besòs hem de passar a la riba esquerra. No me n’adono i porto al grup per la riba equivocada, fins un cul-de-sac on les obres de l’AVE s’han menjat el poc que resta del camí.

Podem tornar enrere o creuar el riu ja que a l'altra banda es veu una pista. Decidim travessar-lo i per fer-ho passem per un tauló de fusta, força estable, per cert



Però aquesta pista també s'acaba i hem de pujar a la via de l’AVE, on hi podem entrar ja que hi ha un tram sense tanca, i d'aquesta manera podem passar a l’altra banda del riu. No m’imaginava que la via fos tan ampla, sembla una autopista.



Després d’aquest error, que em sap molt greu perquè ens va fer perdre molt temps, ja només ens queda intentar seguir la roda de l’Andrés, que ens porta en un quart d’hora mal comptat primer a Montcada i després a Can Zam, on en Raúl i jo ens disposem a adorar el nostre ídol, que com tots sabeu, és el Tub de Singuerlín.

L’adoració és força penosa, ja que estem molt perjudicats, però la nostra fe ens porta a dalt, no sense patir una mica



Després de baixar a Sant Jeroni i acomiadar-nos, intento que el lleó de la font em doni una mica d’aigua, però només me n’ofereix un glop, es veu que no me’n mereixo més després de tantes hores de ruta. Aquesta miqueta d’aigua em serveix per empassar-me l’última de les barretes del dia, que m’ha quedat com una bola a la boca, i que em dóna la força mental (la física està tan decrèpita que no ho noto) que necessito per pujar pel Tanatori, on gairebé se’m fa de nit



Un cop a dalt, el corriolet que baixa a la Cartoixa primer i que després enllaça amb Can Sentromà és la cirereta del pastís que La Mama ens havia cuinat.

Gràcies a tots, especialment al Lluís!

I aquí va el vídeo