El Meridià Verd: de Ribes de Freser a Tiana (25-06-2011)

Com sempre, copio la crònica que vaig penjar a bttbadalona.com:

Sabíem que la sortida seria llarga, amb un desnivell important i que en el moment "crític", la pujada a Collformic, que començaríem amb molts quilòmetres a les cames, faria molta calor i ens costaria molt. I així va ser, a mi particularment em va costar molt i vaig haver de caminar molta estona. Això ens va endarrerir força, de manera que quan vam arribar a La Roca ja era nit negra i fosca, amb la lluna de vacances. I vam pujar a Sant Bartomeu com vam poder, ja que la pista té alguns trams trencats i trampes de sauló que costava molt de veure. Això encara ens va fer trigar més, de manera que vam arribar tardíssim a casa on, en el meu cas, vaig haver de sentir agradables comentaris sobre el meu estat físic per part dels meus estimats fills. Crec que també van comentar alguna cosa del meu estat mental.... i estaven carregats de raó.

Vist amb perspectiva, anar a Ribes en cotxe potser va ser un error. Ens hauria anat millor pujar la tarda abans en tren i quedar-nos a dormir allà. Així, a més de descansar més, hauríem pogut sortir més d'hora. Aquí estem a l'estació, on vam aparcar, i ja a punt de marxa




Lluís, encara hi ha una mica de neu


I a Bruguera agafem una pista cimentada que ràpidament ens fa guanyar altura


Tenim temps de veure el Pedraforca i tot, vosaltres potser haureu d'ampliar la foto


En molt poca estona i gairebé sense adonar-nos-en arribem al Coll de Jou.
Valia la pena ser-hi per veure el panorama


La pista cimentada ens porta en una ràpida baixada fins l'església de sant Martí d'Ogassa, de començaments del segle XI


La seva teulada m'agrada molt


A Ogassa mengem una barreta i omplim amb l'aigua boníssima de la Font del Miner


Baixem per la Via del Ferro i del Carbó


I travessem el Ter per la passarel·la que jo mai havia trobat. Es mou una mica, però els Indiana Jones de Bttbadalona la passen com si res



Passat el Ter, comença de nou la pujada. En Pino porta una gràfica amb els desnivells i ens va explicant que ens queden tres "piquitos" abans d'arribar a Vallfogona del Ripollès. Aquesta part del recorregut és força dura, sobretot l'ultim pic, a la Serra del Puig d'Estela, però se'ns fa força curta i agradable potser ajudats per la fresca que fa encara.
I baixant a Vallfogona en Pino comenta que li agradaria trobar una figuera o un cirerer com el que van trobar ell i el Linneo al Montseny. I va ser fer el comentari i desig concedit:


El cirerer està carregat de cireretes dolces i bones


A Vallfogona ens aturem per menjar i omplir d'aigua, ja que ara ens ve una de les pujades fortes del dia, la de la Creu de l'Espinal. Per guanyar temps, fem una variant que implica caminar una mica però que retalla força la distància. Aquí estem en un dels trams plans de la pujada


I ja som a dalt. Anem bé de temps i de força


De la Creu hem de baixar per una pista que al començament està força trencada (cada cop que hi passo està pitjor) i per on em dóna la impressió, no sé perquè, que no hi passa massa gent




Ens aturem a Vidrà per menjar una mica i passem per un tram que corre paral·lel al riu Ges, molt bonic i amb salt d'aigua i tot




Ja comença a fer calor i el Manel aprofita per refrescar-se


El caminet és molt maco però en molts moments és inciclable i se'ns acaba fent una mica pesat, potser perquè estem pensant en el que ens queda encara.
Després d'una estona força llarga el deixem per agafar una pista que corre per la vall encanonada que ha fet el riu Ges. I en un dels llocs per on es travessa el riu, en Pino decideix banyar-se una mica. Afortunadament només es refresca i pot seguir la ruta


Passem per un tram de la carretera que ve de Sant Pere de Torelló


per agafar una pista que ens porta als Graons del Rei. El vedellet deixa de mamar una estona mentre passem


Baixem, amb una calor intensa, fins a Roda de Ter, on l'encertem del tot comprant aigua fresca i intentem menjar una mica. A mi l'entrepà de cacau no m'entra, ja estic una mica estragat, i només aconsegueixo menjar-me'n la mitat. Després de la petita aturada, seguim la marxa pels carrers del poble de Martí Pol, fins i tot em sembla que passem pel costat de casa seva


Quan vaig pensar en la ruta vaig buscar diversos tracks: el del Diesel de la Transcat 2005, el del Raimonesteve i del Santips del wikiloc, el de la BDN-Vic i els del Palau Robert del Meridià Verd. Aquí havia agafat la variant del Palau, que sobre el paper estava molt bé, però que en realitat era molt complicada de fer i sort en vam tenir que en Pino portés el track del Raimonesteve, que és el que vam seguir. Si no ho haguéssim fet, encara estaríem a la muntanya.
Seguint el track del Pino anem a sant Julià de Vilatorta, on ens trobem un tram de carretera que encara conserva els plàtans a banda i banda


i fem una aturada a Vilalleons, on la calor es fa sentir de valent


Pugem una estona per asfalt, fins la Mare de Déu de Puig l'Agulla


I seguim endavant, ara passant pel tram d'argila vermella que alguns recordareu de la Badalona-Vic.
A partir d'aquí comença la pujada forta i el meu calvari. I no només el meu calvari, també el dels meus amics Pino i Manel, que m'han d'esperar i esperar. La pujada se'm fa mooooolt llarga i pujo com puc. En Pino em tempta dues vegades i acabo acceptant-li l'Isostar, que em bec en minuts i que psicològicament m'ajuda i em permet pujar amb feines i treballs fins la Font Pomereta, on no podem agafar aigua ja que surt per sota, per la bassa


En Pino és tan bona persona que no gosa fer-nos passar pel tram que sap és millor, perquè haurem de caminar una estona, però vista l'alternativa, més llarga i potser també amb trams de caminar, decidim passar-hi. Aquí m'estan esperant, un cop més


Seguim pujant i veiem Sant Segimon


Encara pugem una mica més, fins gairebé els 1350 m, abans de baixar a Collformic, que està tancat. Seguim pel Pla de la Calma, on intento anar ràpid en els plans-baixada però segueixo fent figa a la pujada. Al punt més alt del Pla ens trobem aquest ramat i hem de fer de pastorets per apartar-los del camí


La baixada del Pla la fem tot el ràpid que podem, aturant-nos molt poca estona a la Font de l'Avi, que aquest cop sí que raja, ja que estem assedegats.
El pantà de Vallforners, ben ple, ja comença a adormir-se


A La Roca gairebé ja se'ns ha fet de nit


Ens aturem una mica per agafar més aigua i decidir què fem. Com que no estem massa bé del "senderi", decidim seguir: seria una pena deixar-ho aquí.
En Pino, que porta un visor infrarojos fa de pigall als avis que no hi veiem i passa al davant intentant seguir el track i els senyals del Meridià Verd que hi ha a cada cruïlla de la pista i que cada cop es veuen menys.

Anem molt lents, ja que hi ha força reguerots i algun tram de sauló que gairebé no veiem. Ja pràcticament al final de la pujada toco a terra en un dels reguerots i el Manel, que va al meu darrere, rellisca i cau. Afortunadament només és un petit cop al colze i pot seguir.
Alguns dels trams els hem de fer a peu, com la baixada trencada fins Sant Bartomeu, però a partir d'allí la pista millora i podem anar tirant sempre amb el Pino al davant.
Ens trobem de cara alguns cotxes, que ens enlluernen, i en un d'aquests moments vaig a parar a la cuneta. Afortunadament només em faig una petita rascada.
Ja som molt a prop de la baixada de Teià i en Pino, que se la coneix molt bé, ens fa de guia: revolt tancat a l'esquerra, a la dreta, ull.... I és que els llums d'alguna de les cases ens enlluernen força. De Teià anem al Masnou i, al davant de l'estació ens fem la foto de grup


I ja només ens queda passar pel passeig de la platja, negre com la gola d'un llop, i anar fins a casa que ja és hora.

No puc acabar la crònica sense dir GRÀCIES.
Gràcies Manel i gràcies Pino. Gràcies per seu com sou, una mica tossuts, ja ho sabeu, però amb un cor així de GRAN.

El track és al wikiloc.