Aquesta sortida va ser de les bones: grup nombrós, molt bon ambient, ruta preciosa... i dinar memorable. La crònica és, com gairebé sempre, la que vaig posar a Bttbadalona. Potser per entendre-la del tot i saber de què va la conya, caldria mirar Bttbadalona.com.
Aquí va el primer capítol:
Comencem amb alegria: per anar al punt de partida alguns fem un bonic passeig d'uns quaranta quilòmetres de revolts i més revolts i altres trituren tots els rècords de velocitat a l'autovia. Però no només trenquen rècords, també porten la nova roba del club, que ha encarregat el Pino i que està fent furor a les passarel•les més el•litistes i internacionals de la Moda ciclista. La porta tan bé que em temo que aviat el ciclisme perdrà a la Mamma i, en canvi, el món guanyara una nova icona de la moda. Valgui, doncs, el sacrifici que Bttbadalona ha de fer. Aquí el tenim, al nou Velencoso
Fixeu-vos en els ulls d'en Martín: els té tancats, no pot amb l'espectacle.
Així, ben emocionats i més de mitja horeta tard comencem a pedalar. Primer passem per la Via Verda en direcció a Olot. Ens va bé per escalfar una mica i per parlar i comentar la jugada.
A més, aquesta part de la Via Verda és força maca, amb trialeres importants ja que els granets de sorra del camí són força complicats de passar. En Manolito, gràcies a la seva 29r, se’n surt força bé
Som uns 14 i portem uns 25 GPESSES. I què ens passa a la primera cruïlla ? Efectivament: ens la saltem. Després d'una estoneta girem i esperem als que s’havien quedat arreglant un problema mecànic. Esperem, esmorzem, juguem al parxís i no apareixen. Sort que unes oportunes trucades de "Director a Director" ens fan adonar que els del darrera ja havien passat. És que som molt bons sol•lucionant els problemes.
I ara comencem el primer corriolet del dia, que a alguns els fa canviar la cara a l’instant
Aquí el que canvia és el color de la foto: com que no m’hi veig gaire i, a més porto les ulleres de la ONCE que porto, no m’havia adonat que el selector de la màquina de fotografiar estava mal posat. A partir d’aquí les fotos s’assemblem una mica més a la realitat
Manolito, com és que sempre vas darrere del Monti?
Aquest és en Xavi, que ens fa de guia nadiu I que ens explica els noms dels indrets, la seva història i com de difícils seran algunes de les pujades per les que passarem. A la foto no es veu, però pocs passen per allà sense fer peu
En Monti sí que ho fa, amb elegància, tècnica i potència. Del Manolito no en sabem res, evidentment
Aquest és el lloc on hem de carregar una estoneta la bici a l'esquena. Però val la pena, ja que ens permet passar per un corriol molt divertit, fàcil però amb algun saltet entre pedra i arrel humida.
I com que som a la tardor, a alguns ens cau el poc pèl que ens queda i als arbres els cau la fulla. I ens agrada molt trepitjar aquesta catifa floral quan podem
També ens agrada molt admirar l’espectacular abillament d’en Silvester, que ha millorat ostensiblement posant-se uns manigots que encara li donen més sobrietat i que conjunten perfectament amb la resta de les joies tèxtils que porta
Deixem Olot i pugem. Segons el Pino és “una subidita”, la qual cosa vol dir que, com a mínim, el pendent ha de ser d’un 56%. Pugem per tota mena de pistes: asfaltades, encimentades, de terra i de pedra volcànica arrodonida pels efectes de la pluja, el pas dels carros i les rodes de 32” d’alguns ciclistes.
Aquesta última modalitat de terreny, la pujada per pista de roca, és força divertida ja que la bici se’n va cap on vol i es tracta de deixar-la fer, que sigui ella la que vagi buscant el camí, i d’aquesta manera fer el màxim de metres pujat al seu damunt.
En aquesta zona els camins estan delimitats per pedres d’aquestes, es veu que quan hi va haver l’erupció la lava baixava d’aquesta manera, en fileres d’uns 50 cm d’altura separades per uns metres, i així l’han deixat. És increïble com de gandula pot ser la gent!
La molsa intenta tapar les pedrotes, amb força èxit en algun lloc
Aquest és el Croscat. Mentre ciclem i faig la foto (no estava aturat, està feta en marxa i en sé molt!) en Xavi-Director m’explica que el que es veu des d’aquí és una gredera clausurada i que per l’altra banda el con volcànic té forma de ferradura, ja que la lava va sortir per sota. És l'únic de la zona que és així, però nosaltres no ho veiem
Ens aturem per fer la foto de grup i ningú em fa cas. Sóc com en Calimero, ja ho sé, però podríeu dissimular una mica i de tant en tant mirar a la màquina de fotografiar. Per a ser exacte he de dir que en Toti sí que me'n fa, a partir d’ara només em parlo amb tu, els altres esteu marcats amb tinta vermella
I ara saluden. A qui? Si aquí no hi ha ningú, som al damunt de la lava d’un volcà en erupció i la gent assenyada se n’ha anat, només quedem els quatre matats del Bttbadalona
Doncs no, es veu que saluden a l’AVE que acaba d’estrenar la ruta De Madrid-Al Cielo, és un dels models més moderns que han fet els del TALGO. Van tan ràpid que gairebé no li puc fer la foto
Deixem el Croscat i l’AVE per endinsar-nos a la Fageda del Senyor Jordà, passant pel costat de la granja del Sr. Cristóbal Colón i trobant-nos ara amb el prototip del que serà el nou model de tren de Rodalies de Catalunya. Ja està pràcticament a punt, només falta que en Nor_bak faci algunes petites comprovacions i canvis de peces i el tren anirà fi com la seda
Sortim de la Fageda i ens posem en fila índia per un caminet asfaltat que fa d’enllaç entre volcans
Als peus del volcà de Santa Margarida fem una votació en la que es tracta de decidir si hi pugem o no. Guanya el no per majoria absoluta i, evidentment, hi pugem. Una nova "festa de la democràcia", com la del 20-N, vull dir el 20-N de fa uns quants anys, és clar.
Pujar pugem, però el que no fem és baixar fins l’església, ja que hi ha una mica de desbandada i tothom tira cap on vol. L’església està situada al bell mig del con volcànic. Anys enrere el capellà ho tindria fàcil per parlar del foc i de l’infern, en un lloc tan emblemàtic
Deixem l’església i pugem a la Fontrica. En Xavi quan ho veu ens diu que a ell li agrada molt aquesta pujada i que la fem en plat, que és força suau i es deixa fer fàcil. En Diesel ho sent i el posa, em sembla que també es posa unes piles o una bateria de liti de les que sobren de la SEAT. Pino, Manolito, Monti, Dojavi, Andrés, Linneo també ho fan i pugen en un instant, la resta –els mortals- ens fonem una mica, però en arribar a dalt intentem posar bona cara. En Lluís té vergonya i l’amaga
I els fotògrafs no es perden cap detall
Al Martín també li fa una mica de vergonyeta
El Xavi també és tímid, però al final aconseguim que aixequi una mica la cara
En Lluís passeja innocentment per la pista quan una boca de lava s'aixeca del no res amb molt males intencions. Potser ha vist la indumentària i s'ha despertat després de milers d'anys pel xoc que ha tingut?
Mentre la Mamma és en perill, arriben en Gordi i en Xavier
Què passarà amb la Mamma? Acabarà dins la gola negra i amenaçadora de la lava? La solució demà, que avui ja he escrit massa ruqueries.
(continuarà)
Seguim amb el capítol 2.
Recordeu que hem deixat el grup a la Fontpobra, tots fent fotos, parlant i descansant, aliens als problemes del Lluís, a qui la la llengua-gola de lava vol menjar-se. Quan ens posem en marxa veiem que no només es vol menjar a la Mamma, també es vol menjar al Pappa
I fins i tot al Xavi5
Afortunadament tot es queda en un ensurt, i és que encara no s'ha trobat una fera que pugi amb el Diesel: la pobra lava quan el sent cridar ¡Quítate c*oño! ¡Aparta que voy! obre la boca i els nois surten sans i estalvis tot i que una mica bruts.
En aquest punt ja tot és baixada, i ho fem per una trialera amb força pedres però que es deixa fer força bé, sempre i quan portem la tija que puja i baixa (Martín, compra-te-la o que te la portin els Reis, ja saps que vaig a comissió).
I un cop passada la falca publicitària i la trialera només ens queda volar per una pista en molt bon estat que baixa i baixa i baixa i ens porta a la Fonda, que és el veritable motiu pel qual ens hem apuntat a la sortida: anar a jalar. I tot això gràcies al Manolito, que va ser el que va dir que el dinar era imprescindible i innegociable. I va ser posar-ho al fòrum i començar a apuntar-se tothom a la sortida
Al poble alguns impacients van a menjar en bici, es veu que no poden esperar i que es temen que alguns s'ho acabin tot si arriben abans que ells
Aquí, la veritat, no sé pas què fan. M'he quedat sense paraules
I ja som a la Fonda, on demanem un menú mediterrani sa, tot a la planxa, poques calories i molta verdura. De primer plat en Diesel es menja quatre d'aquestes soperes, en uns dos minuts
És un brou aigualit, fet bàsicament amb fulles de col, que és el que ens porten de segon
Continuarà: ja no puc penjar més fotos, l'Imageshack està massa ocupat i no es carreguen.
Capítol 3
Ho havíem deixat quan la Mamma li donava les sopetes de pa al Diesel i faltava la foto de la col del segon plat
Que jo sàpiga quan vam reservar el dinar ningú va dir que érem vegetarians. Pràcticament no vam ni ensumar la carn
Ja que hi havia tan poca teca, en poca estona vam enllestir. Tots excepte en Manolito, que també és el (al) darrer (e) a l'hora de menjar
I aquí tenim al Xavi5. Un cas aquest noi, es passa tota la sortida dient no puc, en deixareu despenjat, em fan mal el peu i l'ungla del dit petit, estic desentrenat, vosaltres sí que sou bons.... i tot allò que diu sempre. Sort que no li fem gens de cas i ens posem al seu darrer[b]e[/b] per no sentir-lo queixar-se
Aquest és l'altre Xavi, que amb la cara paga. Ja es veu que va patir molt, tant en la sortida com en l'aperitiu
I al carrer, més cares llargues
I dues últimes fotos. Les dues són dels dos nous cracs de Bttbadalona, que els altres ja esteu massa vistos.
La primera "del cerca"
I la segona amb les bicis (la de l'esquerra és una bici o un tractor?) i tot
[
Per resumir-ho en poques paraules podríem dir que ens ho vam passar fatal i no crec que hi tornem. Ni valia la pena la sortideta ni vam menjar gens bé.
Pino i Manolito demissió!!!
Si voleu el trac, és al wikiloc:
