Caminada
Un altre copia i enganxa de la crònica que vaig posar al fòrum de Bttbadalona:
Hi ha coses que no entenc. Per exemple, agafar dos tracks reals, ajuntar-los, passar-los pel Perfils i que et surti una ruta d'uns 53 quilòmetres i que, quan la fas, es transforma en una de 60. I això és el que ens va passar diumenge, però no ho vam saber fins que vam arribar al cotxe que havíem deixat unes 14 hores abans.
Per poder fer una ruta a peu d'uns 50 km tan a la vora del solstici d'hivern, havíem de començar a punta de dia, i així ho vam fer: a les 5:30 en Miguel ja era sota una de les oliveres de la plaça, als pocs minuts ja érem a can Jose, i quan vam arribar a Torelló tot just s'albirava l'alba.
Feia un fred sec, les previsions eren d'una temperatura màxima de 13ºC, poc vent i una humitat d'un 37%, molt semblants a les dades reals del dissabte quan ho vam consultar. Això ens anava bé, no tindríem ni boira ni vent i abrigant-nos bé al matí i al tard podríem gaudir d'un dia radiant.
I amb aquesta il·lusió ens vam posar en marxa, passant per la gelada llera del riu Ges i encaminant-nos cap a Sant Pere de Torelló, amb l'ermita de la Mare de Déu de Bellmunt al fons
i el Pirineu nevat encara més lluny
L'itinerari que seguíem és el dels Tracks del Diable, que estan pensats per fer en Btt. Anant en Btt creuar un riuet com el Ges no acostuma a ser problemàtic, però anant a peu i amb el mercuri amagat al dipòsit del termòmetre es fa una mica més complicat
Afortunadament, caminant els peus s'escalfen i ràpidament els vam tornar a tenir calentets. Bé, no massa calents, deixem-ho en agradablement tebis, ja que anàvem trepitjant el terra gebrat que cruixia al nostre pas. En alguns trams obacs semblava que haguessin pintat de blanc la vegetació
Després de corriolejar molta estona, vam arribar a la Serra del Feu, des d'on ja es veu l'ermita de la Mare de Déu de Cabrera
I al davant tenim les Guilleries, on aviat anirem a fer una ruta en Btt. Com sempre, en la foto no es veu tal i com nosaltres tres ho vam veure. Si voleu saber com és realment, aneu-hi, val la pena
Després d'una bona baixada per pista, arribem a Santa Maria de Corcó, i travessem la riera pel pont de pedra
Passem pel bonic i gelat camí de les Fontiques en direcció a Cantonigròs
En Rapyd troba una llàgrima de diamant
Això ja no és una llàgrima, es un bon mar de llàgrimes
Anem de pressa, ens aturem molt poc, només per fer dues o tres fotos
Trobem aquest ocell ferit que no pot volar i s'enganxa en uns esbarzers en la seva fugida. Pensava que era un pica-soques, però em sembla que és massa gros. El cas és que ens va fer pena i vam marxar ràpidament per no fer-li venir més mal
Seguim passant per llocs preciosos i gelats, llocs on el sol gairebé no hi gosa entrar
A Cantonigròs ens aturem una mica per fer un beure, l'entrepà ens el mengem en marxa: encara ens falta molt i tardeja. Ens anirà bé menjar, ara hem de pujar uns 400 metres en pocs quilòmetres. El camí està molt ben fitat i no té pèrdua, no és difícil de pujar tot i que hi ha trams força costeruts
Trobem restes de la neu la setmana passada
A l'alçada de l'Agullola de la Tuta deixem de pujar i anem planejant i fins i tot baixant per un caminet idíl·lic ple de fulles de faig i de roure
Ja veiem les escales per on pujarem a l'ermita, jo les recordo bé de quan hi vaig pujar en Btt fa molts anys amb els amics de Btttarragona. Diumenge em vaig entretenir contant-les: 350, si hi sumem els esglaons de pedra. Algunes són altes, però la barana de ferro ens ajuda molt a passar-les. Un cop a dalt, veiem el muntacàrregues i pensem que potser hi hauríem pujat amb més comoditat que caminant
Aquest és el Santuari, amb les restes de la nevada
La creu
La meva bandera
En Miguel, entre la creu, la bandera i el vèrtex geodèsic
En Jose, just al vèrtex
Totes les muntanyes del nostre món
El petit passadís que ens connecta amb el Santuari
La neu i el cingle
Els protagonistes
Els arbres de pedra
No ens hi podíem quedar, vam haver de baixar per on havíem pujat. M'hauria agradat fer-ho pel corriol que surt del vèrtex, que em sembla és per on vaig baixar amb la bici, però ho deixo per un altre dia.
Ens va costar trobar el corriol de baixada, vam haver de recular un parell de cops, però finalment ens hi vam encaminar. La baixada va ser ràpida, naturalment amb el Rapyd al davant, jo seguia com podia, el bastó que em va deixar em va ajudar força. En pocs metres baixem molt, el camí és preciós
I ens porta a Sant Julià de Cabrera
Ara passem per pista, el camí va baixant, tot i que alguna forta pujada ens torna a posar per sobre dels 1000 m. Aquí, al capdamunt, es pot veure com el sol ja és molt baix
Caminavem ràpid, però sabíem que la nit aviat ens embolcallaria. Una aturadeta tècnica per canviar les bateries del GPS ens va fer adonar de com n'era de bonic el cel
I així vam seguir, ara amb la llum de les llanternes, resignats a la nostra dissort, fins que pastissets de cabell d'àngel de la Margarida ens van tornar l'optimisme. Si voleu saber com es fan i com són, només us cal entrar aquí
Als Graons del Rei vam tenir un moment crític. Una sola llanterna, un sol GPS, sense piles de recanvi i sense trobar el camí. Resulta que sense adonar-me'n havia tocat algun botó del GPS i s'havia quedat aturada la pantalla, això va fer que ens desviéssim del track en una cruïlla. El teníem a tocar, però no podíem enllaçar-hi. Cap problema, desfem el camí i agafem la cruïlla, vam pensar. Doncs no era tan senzill: érem al lateral de la carretera de Bracons i amb les obres i la nit no trobàvem l'entrada del corriol per on havíem de passar. Finalment, després d'uns minuts d'angoixa i de pensar fins i tot en enllaçar per un túnel amb la ruta d'anada, que passava per l'altre costat de la carretera, el vam trobar i vam poder seguir el track de tornada, molt més curt que el d'anada.
Crec que aquesta part de trajecte és molt maca, nosaltres no la vam poder veure massa, però estic segur que si hi anem de dia ens en podrem adonar. El cas és que era una mica perdedora i que en algun punt ens vam allunyar del track, però res que no es pogués solucionar ràpidament.
No vam haver de tornar a creuar el Ges, com ens temíem, però sí el Torrent de Vinyoles, on afortunadament vam poder passar en sec.
I ja només ens quedava anar baixant fins Torelló, on als defores vam trobar un poliesportiu on els nens jugaven a hoquei patins, a -2ºC. Nosaltres, ben pagats de nosaltres mateixos, vam pensar que en aquest món hi ha gent per tot.
El cas és que m'ha quedat ganes de tornar al Cabrerès.
Tavertet?
Rupit?
A veure quina en muntem!
.jpg)
