Benvinguts al nostre bloc

Si voleu les traces de les sortides pel GPS, demaneu-nos-les marviba23@hotmail.com

dissabte, 29 d’octubre de 2011

VALLROMANES (17-08-2011)

Btt

Després de molt temps de no fer-ho, recupero el plaer de ciclar a la tarda. Com que fa molta calor, per pujar a la Conreria intento passar per llocs no massa assolellats. Així, passo per un corriolet que puja a La Cartoixa des de Can Sentromà on trobo un ocell que té problemes en una de les ales i es va escapant corriol amunt mentre pujo intentant no espantar-lo massa.


Un cop a La Cartoixa


passo per un tram de pujada on em toca el sol i noto la calor de ple. Pujo com si anés al capdamunt del Mas Ram, però deixo la pista per agafar el divertit corriol que porta al Seminari i que es pot fer gairebé tot al damunt de la bici ja que les pluges del juliol no l'han afectat gaire. Del Seminari tiro cap al Turó d'en Galzeran, passant per la pista del darrera del Turó del Reig per evitar el sol. Un cop al Turó, des d'on puc veure tota la plana fins Montjuic,






m'atanso al Coll de Cera seguint el GR-92.


Al coll de Cera em trobo amb en Miquel, un veí de Tiana que s'està entrenant per fer la Transpirinaica, i fem la resta de la sortida junts. Passem pel darrera del Turó de can Colomer i enllacem amb el corriol divertidíssim de Can Cirera per arribar a Vallromanes. Per pujar de nou a la carena, agafem la pista més senzilla, la primera que surt a la dreta tirant riera de Vallromanes amunt. Per baixar cap a casa agafem el corriol que surt al camí de Teià, molt senzill i divertit, que ens porta fins Alella i ja només ens queda passar pel Camí de Baix d'Alella i la riera d'en Font per arribar-hi.

El mapa de la sortida


El perfil


El track és al wikiloc:


dijous, 27 d’octubre de 2011

CORRIOLS A BADALONA


Sortida curta però força dura.
De Tiana pujo a la Cartoixa, passant pel corriol de Sant Romà, on trobo aquests pebrassos


Segueixo pujant i deixo enrere la Cartoixa


Arribo al Turó de l'Home, des d'on vaig per corriol cap a la Font de l'Amigó. Les pluges torrencials del juliol l'han malmès una mica i en alguns trams de pujada he de fer peu. El dia és força clar, amb una mica de calitja, i aprofito per fer una foto de la plana, amb l'hospital en primer terme


L'aigua d'aquesta font és fresca i bona, però no me'n refio del tot ja que una mica més amunt hi ha l'abocador de la pedrera, on hi van tirar qui sap què


No m'aturo i baixo fins al costat de Can Ruti. El caminet està molt bé, només s'ha de fer peu en un lloc que hi ha dos arbres caiguts i es pot fruir de la baixada. Un cop a Can Ruti, pujo en direcció a Can Barbeta per un corriol que a l'hivern estava força bé i que ara ja no n'està tant, ja que també ha patit molt per les pluges. Baixo per la trialera de les canyes fins la carretera, que travesso, i segueixo avall per un tram de caminet que s'ha tapat força fins trobar la pista que baixa a Can Dimoni. Pujo una mica per intentar fer el "parc temàtic" que tan ben cuidat estava mesos enrere però que trobo abandonat i ple de pinassa. Tot i això, encara és divertit. Arribo a la pista que va a Sant Jeroni i la deixo per pujar un altre cop, buscant el corriol que em deixarà a l'explanada del costat de Sant Jeroni.
Si us falta aigua, aprofiteu la font que hi ha al davant de l'església. Raja poc però l'aigua és força bona.
Passat Sant Jeroni, pujo com si anés a l'ermita, però deixo la pista per agafar el corriol que m'ha de pujar a la Vallençana. També està força malmès i molt tapat, de manera que he hagut de caminar en algun punt. Finalment he fet cap a la Urbanització i d'allí he tirat cap a la carretera, passant també per corriol. Des d'aquí he tirat cap al Coll de la Malesa, però passant per la pista trencada que surt a la dreta de la ruta clàssica. També està molt trencada i s'han de caminar uns metres. Des del Coll he anat a la trialera que passa pel costat de la Pedrera i baixa fins Sant Pere de Reixac. També està tapada, amb molts esbarzers que s'arrapen a la pell, i en força mal estat en alguns trams. La part final millora i permet oblidar les esgarrapades inicials.
A Sant Pere he agafat aigua, entrant al cementiri, ja que no em fiava de trobar aigua a la Font dels Caçadors que trobaria més endavant


Faig alguna foto del campanar




de la rectoria


i de la meva estimada btt amb el Tibidabo al fons


Baixo pel Torrent de Reixac fins la carretera, que travesso, i tiro una mica riu amunt


fins agafar el corriol que puja fins la pista que porta a l'ermita de Sant Cebrià de Cabanyes


De Sant Cebrià passo a Can Torrents Vell, també per un tram de corriol. Com que tinc aigua no m'aturo a la font que hi ha una mica a la dreta, d'aigua sempre fresca i abundosa.
A partir d'aquí ja no agafo cap corriol més: fa calor, estic cansat i a més faré tard a casa. Pujo per sobre de Can Torrents Vell




fins la urbanització de la Conreria i d'aquí passo al Seminari i baixo per carretera fins a casa per sentir una mica de vent a la cara.

El mapa del track


I el perfil de la sortida


El track és al wikiloc



dimarts, 25 d’octubre de 2011

BUSCANT EN CAPABLANCA (06-08-2011)



L'any passat en Xavi 1965 va fer aquesta ruta, va publicar una magnífica i documentada crònica que podeu veure a bttmania.org i un vídeo que trobareu a Vimeo. Jo pensava fer-la des de llavors, preferentment a la primavera per evitar la calor que fa per aquelles contrades, però per un motiu o altre l'havia deixat de banda fins que en Pino, que no para de traüllar, la va proposar per diumenge. Em feien més por la calor i les rampes de la part que coneixia, la primera, que la distància de la sortida, tot i que també em feia una mica de respecte, ja que es tractava de fer més de 120 quilòmetres. Com sempre, les ganes van passar per sobre de l'enteniment i em vaig apuntar per fer-la, amb l'alegria final de tornar a compartir ruta amb l'Andrés, després de molt temps

També em feia feliç tornar a compartir ruta amb el Nor_bak després de la seva experiència a la Transpyr, que pensava m'explicaria de cap a peus, tot i que només li vaig saber treure que es dormia molt bé als Poliesportius. Aquí el tenim sense fer cap ganyota, és clar que vaig haver de fer uns quants milers de fotos per aconseguir-ho
I, no cal dir-ho, també és un plaer ciclar amb el Pino, el més assenyat de tots Diumenge no vam sortir de Sant Quirze com es fa en la ruta original, sinó de Matadepera i així ens va sortir una ruta més rodona. Es podria valorar fer la sortida des de Castellar del Vallès i així no deixar pel final la pujadeta a Sant Julià d'Altura, però a mi m'agrada més així, amb la rampa final... ja sé que no sóc massa normal. Els primers deu quilòmetres són majoritàriament de pujada, seguint bona part del camí que vam fer en la Badalona-Manresa però evitant els trams de caminada, per plantar-nos a la Casa Nova de l'Obac, on els núvols de calitja deixen anar unes fines gotes d'aigua que ens refresquen una mica. Això ens agrada però no ens permet gaudir del tot del paisatge preciós de la zona, ja se sap que la vida és un contrast de coses bones i dolentes. A l'Obac Vell, ja sense núvols, ens fem una foto i descobrim un corriolet que ens permet deixar la pista uns centenars de metres. Seguim baixant fins que ens aturem a la font ubèrrima de Rellinars En Pino té una curiosa tècnica per deixar la bici a les escales Un senyor que omple garrafes d'aigua ens explica que podem passar pel caminet que va paral·lel al reguer d'aigua que surt de la font i així ho fem. Resulta ser força divertit i després de passar pel costat d'uns horts, ens retorna a la pista, molt a la vora de la fàbrica on l'aigua de la font anys enrere movia més de 600 telers A partir d'aquí, s'acaba la baixada i comença una de les parts més dures de la sortida, on s'alternen rampes molt pronunciades amb baixades, en un trencacames continuat. Al Puig de la Morella deixem definitivament de coincidir amb la ruta Badalona-Manresa, per passar pel Coll de Gipó i baixar a la riera de la Santa Creu, enfront de la Serra dels Ermitanets, on ens aturem a menjar una mica asseguts sobre una pedra plana. La calor es fa notar mentre pugem novament, seguint molta estona el Torrent del Sot de l'Infern, que és un nom ben adient per l'indret on hi fa moltíssima calor. Intento seguir als cracs que m'acompanyen, però l'esforç que he hagut de fer fins ara en l'intent em passa factura i em quedo sense força. Amb la calor horrorosa que fa i estic esborronat tot i que menjo i bec de sobres. Està vist que m'he passat de voltes, em sap greu pels companys que m'hauran d'esperar, però no puc fer-hi res més Després de la duríssima pujada al Puig Andreu, baixem fins al Puig de la Balma, on ens aturem una estoneta per agafar aigua i menjar una mica, però no massa, que encara ens queda molt per fer De La Balma anem baixant i passem força estona pel costat de la riera de Mura, per pujar després fins a Rocafort, on els companys m'han de tornar a esperar. Al poblet ens aturem una estona, les cases estan guarnides amb senyeres i sembla que estan de Festa Major, però encara falta una mica ja que es celebra el dia 15. Aquesta és l'església de Santa Maria I al seu darrere hi ha la Roca de les Creus, que en té gravades unes 40 i algunes marques més. La foto no surt, només tinc la de la pedra que ho explica: hi haurem de tornar. Entre els radis de la bici podeu veure una de les creus Després de passar per un corriol força divertit i una mica aeri podem veure el Món Sant Benet, però pel darrere i sense aturar-nos, un altre motiu per tornar amb menys pressa Arribem a Navarcles, on ens aturem una mica per celebrar el trenta-pocs aniversari de l'Andrés i del Pino, que ens conviden a una beguda que diu que ens donarà xispa. A més d'aquest beuratge, aprofitem per agafar aigua a la bonica font del Bruno. Aquí tenim als que faran anys refrescant-se una mica I a fe que ens fa falta: ens espera, amb tota la calorada dels migdia i uns 60 km a les cames, una pujada d'uns 10 quilòmetres i uns 400 m de desnivell, que ens ha de portar a la Mussara. Jo vaig una mica justet de forces i m'he de regular, intento mantenir un ritme còmode a 140-150 pulsacions que em permeti no haver de patir un altre cop. Em sap greu pels companys, que potser s'hauran d'esperar massa, però és el millor que puc fer. L'Andrés i el Raúl, que s'han fet un tip de córrer tot el dia, s'aturen uns quants cops per fer-me companyia. Gràcies, amics. Aquí, on em trobo al Raúl, estic particularment cansat i no m'ho passo gens bé. Tinc idees no massa positives: girar i baixar fins Navarcles, arribar a Monistrol i agafar el tren.... M'ho penso uns minuts i segueixo amb poca convicció. En Raúl, després de veure que estic bé, em despenja ràpidament i jo segueixo pujant al meu ritme. Després de reagrupar-nos un moment en un lloc on corre una mica d'aire, puc fer aquesta foto de cara en un tram una mica trencat Un cop a dalt de la Mussara, baixem ràpidament fins Monistrol. Com sempre el que ens ha costat hores de pujar ho baixem en uns minuts i ens plantem al poble on veiem el Centre Parroquial i ens aturem en un parc infantil on el Raúl dorm plàcidament, amb l'orelleta agafada, i els nois que fan anys tornen a convidar Després de menjar i descansar una mica, seguim endavant. Ara ens falta pujar fins al Serrat de les Pedres, que és a uns 950 metres d'altura, uns 500 m més amunt d'on estem. Jo segueixo regulant-me a 140-150 pulsacions, em fa una mica de por la pujadeta que ens espera i vaig despenjat del grup pràcticament sempre, excepte quan ens reagrupem. Aquí ho hem fet a la riera de Sant Joan, on ens vénen ganes de banyar-nos i refrescar-nos una mica Però no ho fem, seguim pujant entre cabanes de pedra seca i entre animals prehistòrics marins, herbívors afortunadament, que ens miren quan passem Al Coll de Sant Fruitós tenim al Pino intentant trucar a casa seva. Fa estona que ho intenta, però no hi ha cobertura i no se n'acaba de sortir Passem per Castellterçol i seguim pujant. En Pino té localitzada la font de sant Julià d'Uixols, que ens hauria anat molt bé ja que és gairebé en el punt més alt de la ruta, però de moment està perduda. I dic de moment ja que hi ha un grup de gent que l'estan intentant recuperar, amb l'ajuda d'una excavadora i tot. Resignats i sense massa reserva d'aigua, seguim fins al Serrat de les Pedres, que té un nom adequat ja que hi ha uns trams que n'estan plens. Penso que tots ens havíem pensat que aquesta última pujada seria més dura, en arribar a dalt alguns no ens ho acabem de creure. A mi particularment m'ha semblat molt menys dura que la del Torrent de l'Infern I ara, a baixar. Baixem tanta estona que fins i tot es fa una mica pesat, tot i que hi ha llocs preciosos, plens de camins que ens estan esperant en properes sortides i que es deixen captar per les màquines de fotografiar Un corriolet sense cap dificultat tècnica però força divertit ens treu de la monotonia de tanta pista i ens porta ben a la vora de Castellar, que travessem per anar cap al riu Ripoll, des d'on agafem el trencant que ens farà pujar a Sant Julià d'Altura on, cansats i plens de pols, ens fem la foto de grup
I, entre crits de "Mi casaaaaaaa" i "Mi fragonetaaaaaa", ens anem atansant a Matadepera per un tram força divertit.

El track és al wikiloc.




dijous, 20 d’octubre de 2011

TIANA-TURÓ DE L'HOME-TIANA (24-07-2011)



M'havia proposat pujar al Turó pels volts del meu aniversari, però ho vaig anar deixant. Diumenge estava núvol i vaig pensar que era el dia adequat: amb la fresca no es pateix tant. I vaig sortir de casa, no massa convençut ja que enguany no estic massa bé, però disposat a provar d'arribar-hi en unes condicions millors que fa uns dies, quan vaig hi pujar amb en Surfer i en Nor_bak i vaig patir molt, semblava un rèptil arrossegant-me per la pista. Com sempre, la pujada al GR-92 la vaig fer per la riera de la Coma Clara d'Alella, que diumenge estava molt plena d'aigua després de la pluja i amb el sauló que s'arrapava a les rodes. Els dubtes em van tornar a voltar pel cap: no anava gens bé i em quedava un món per fer. Ja al GR vaig veure una miqueta de sol que il·luminava Barcelona Al Dolmen em vaig menjar la primera barreta sense aturar-me I a Sant Bartomeu només hi vaig fer la foto A la pujada a Can Bordoi em vaig menjar dues pastilletes de fruita d'Aptonia del Decathlon, que em van anar molt bé: pujava ràpid i fins i tot vaig baixar la trialereta només fent un peu. Sembla mentida que una cosa tan petita vagi tan bé :lol: Tan bé em trobava que no em vaig ni aturar Amb l'ajuda d'aquests productes químics vaig fer una ràpida pujada al Santuari del Corredor. D'anada encara vaig poder veure la carpa que hi havia a la casa de colònies, a la tornada ja era desmuntada Al Santuari em pensava aturar per menjar una mica i omplir d'aigua, però vaig trobar el recinte tancat, de manera que vaig seguir endavant, mentre els xiprers em desitjaven bon viatge i em va portar pels defores del poble. Com que no tenia aigua, em vaig desviar una mica fins la font del Polígon Industrial. Hi han posat unes taules i bancs de fusta i vaig aprofitar-los per menjar-me un entrepà de pa amb xocolata, com quan era petit, que em va semblar boníssim. Amb l'ajuda de l'energia de l'entrepà (i dels pastissets de fruita) en un moment vaig ser a Sant Martí de Mosqueroles. Les campanes tocaven les 12 del migdia quan omplia el bidó amb l'aigua de la font, que no em va semblar tan bona com altres cops A partir d'aquí ve la part més difícil de la pujada, s'ha de passar dels 400 m de Mosqueroles fins als 1650 del Turó. Es tracta d'anar fent, intentant trobar un ritme còmode i mirant el paisatge, si es pot. La pluja d'aquests dies ha transformat el paisatge, no sembla que estem a finals de juliol Diumenge vaig pujar controlant els metres que faltaven per arribar als 1000 de l'Estany d'en Viada, on vaig arribar molt bé i no em vaig ni aturar, només vaig fer la foto de la seva aigua verd-marronosa Sembla mentida, fa uns dies aquí estava tan cansat que gairebé no podia ni empassar-me una barreta i diumenge podríem dir que no m'havia ni despentinat. El "Mètode Pino", és a dir pensar que només em quedava un dipòsit i mig per fer el cim, que és el que em va permetre pujar a dalt a l'abril, diumenge em va acabar d'ajudar i omplir de confiança i alegria. Però ja sabem que l'alegria no és indefinida, sempre hi ha d'haver alguna part trista, com aquesta zona devastada per la destral indiscriminada d'algun presumpte però no probable homo sapiens sapiens Volia passar per la pista que surt a la carretera mateix però per no veure més malifetes al bosc vaig pujar pel Mirador de les Guaitadores, on hi havia molt poca visibilitat ja que els núvols baixos s'hi havien quedat a descansar. Del Mirador al cim només hi ha 7 quilòmetres, la pista és asfaltada i sembla que no han de ser massa difícils de fer, però els 500 m de desnivell es noten, tenint en compte la tralla que portem a les cames. I el fet de no tenir perspectiva amb la boira encara ho fa semblar més complicat. Les vaques, alienes a aquestes complicacions i amb tots els problemes resolts de moment, em miraven de reüll I ja només em quedava un instant per arribar a dalt, on em vaig trobar amb un petit ensurt: hi havia un senyor ja gran assegut a la paret de pedra. Anava força abrigat i tenia un gos arraulit als peus, però semblava arrupit i derrotat. El vaig saludar, vaig arribar al final, vaig fer la foto del GPS Però no em vaig quedar tranquil. Li vaig preguntar si es trobava bé, em va dir que sí. També m'explicà que no agafaria fred, ja que anava molt ben abrigat. El vaig deixar, amb certa recança, pensant en com va morir en Xirinacs.... La baixada va ser ràpida i freda: no em vaig abrigar pensant que estem al juliol i els dits de les mans se'm van quedar garratibats pel fred fins més avall de l'estany. De mica en mica vaig entrar en calor i vaig començar a fruir de valent amb la bonica baixada pel GR-5, tot i que a la casa dels gossos no les vaig tenir totes, ara en tenen quatre com a mínim i sembla que se t'hagin de tirar a sobre quan passes pel seu costat. Sort que el paisatge és preciós i permet oblidar-los ràpidament Vaig voler deixar el GR-5 per passar per Sant Guillem i fer la foto, que va sortir borrosa i no puc penjar, i enllaçar amb un tram de carretera abans d'arribar a Sant Celoni, ja que tenia unes molèsties a l'esquena i pensava que així no anirien a més, però em vaig anar desviant fins arribar a Campins, des d'on vaig baixar per carretera. A Sant Celoni em vaig aturar una estona per menjar, descansar i decidir si seguia fins a casa o tornava en tren. Com que el mal d'esquena, potser per haver-me tret la motxilla, semblava millorar, vaig decidir seguir endavant. Aquí també vaig aplicar el Mètode Pino: "només em queda pujar al Corredor, la resta de camí és força assequible i amb l'ajuda dels pastissets de fruita pujaré sense adonar-me'n". I pensat i fet, vaig pujar no diré que sense adonar-me'n però molt bé, aturant-me uns instants per admirar un cop més la teulada de Can Trull La baixada del Corredor la vaig fer per la pista, en part per precaució per l'esquena, que ja no em feia mal, i en part per por ja que no portava el track dels corriols i no em volia perdre. No és tan maco, però s'ha de ser pràctic. La pista em va portar fins Can Bordoi, on vaig fer l'última aturada per agafar aigua i així, sense novetats, vaig anar fent fins que al Coll de Parpers em vaig trobar al Pep, que és un biker de Dosrius que viu a Vilassar i amb qui va ser un plaer compartir ruta fins Alella Amb el Pep vam anar pel corriolet de la pista de la pedrera, vam passar ràpidament pel costat de Sant Bartomeu, i ja gairebé al final de la ruta vam fer el Vietnam i els extraterrestres per fugir de tanta pista. Al corriol de l'Andrés ens vam separar, ell va baixar a Cabrils i jo vaig seguir fins Alella per pujar a casa pel Camí de Baix d'Alella

El track és al wikiloc.