El 10 de juliol, el dia de la cursa, encara era lluny, però les setmanes passen tan ràpid que sense gairebé adonar-nos-en ja hi érem a tocar, fins que ja hi vam ser: ja ha arribat el dia 10! I ens vam posar en marxa.
Aquesta és la petita crònica, penjada a Btttarrogona.com,del dia tan maco que ens van regalar des de Btttarragona:
Sortim de casa ben d’hora, ja que hem de ser a les 7 a Vimbodí per poder recollir el dorsal i trigarem una hora i mitja de viatge, si tot va bé. Gràcies al Tom-Tom, que és un del millors invents, ja que no només ens guia sinó que ens va dient a quina hora arribarem, ho fem puntualment i abans de les 7 som al Poliesportiu de Vimbodí . La Margarida, que farà d’avitualladora, em fa la foto:
Després d’uns breus consells d’en Pep estem preparats per sortir
Els primers metres de trajecte els faig amb en Sisco de La Selva, després, xerrant, el perdo i no sé si és davant o darrere i no el torno a veure fins a l’arribada
Privilegiats, passem per dintre del primer mur del Monestir de Poblet
I comencem a pujar en direcció a La Pena. Hi ha unes esses que són molt boniques de fer i que amb la fresca del matí i les forces intactes es deixen pujar molt bé, tot i que alguns anem amb una mica de fre posat, seguint els consells d’en Pep i d’en Rochy
En els vostres dominis tot és gran: les pujades, les baixades, les muntanyes . Aquí tenim el Montsant, que es deixa veure camí de Cornudella, i per on vaig ciclar fa uns dies amb companys de Tarragona i de Bttmania
El pantà de Siurana és ben ple. Segur que més d’un tenim ganes de refrescar-nos-hi ja que, passada la primera part ombrívola ara els sol ens comença a escalfar de valent
I més d’un ho fa al pas pel riu de Siurana, on hem de carretejar una mica la bicicleta enmig de la calor
I del riu pugem i pugem per una pista assolellada a l’hora de més calor. Al costat del Mas del Salín la Judit, la propietària, ens arruixa amb una mànega: moltes gràcies, ens feia molta falta i ens va anar molt bé.
Una mica fresc, però sense veure-hi gaire amb les ulleres amb aigua, suor i pols, vaig seguint fins arribar a les 13:13 a Arbolí, on hi ha, com diu Lo del Tros, les xiques amb més garbo de Btttarragona i unes fonts d’aigua fresca que no tenen preu i que ens van molt bé per netejar-nos una mica i tornar-nos a refrescar. Sort d'això, ja que la pujadeta que ens ve a trobar passat el poble te trams molt complicats de fer sobre la bici.
I així, fent la viu-viu , ja que queden molts quilòmetres, vaig fent i pujant de mica en mica cap a La Mussara amb les muntanyes enteranyinades per la calitja
I les restes apuntalades del campanar
I del “castell” o Mas d’en Coll (espero no equivocar-me i batejar-lo malament):
Al començament de la sortida havia coincidit una estona amb en Robert, Robike, i ens havíem anat trobant, ell sempre passant-me en ruta ja que als avituallaments s’entretenia una mica més. Aquí ens tornem a trobar i sembla mentida però després de tanta pols i quilòmetres en Robert està com acabat de sortir de la dutxa i amb l’uniforme dels diumenges
En l'avituallament de La Mussara, on dinem, tornem a coincidir i camí de l’Aixàvega em torna a agafar, i ja anem gairebé junts fins a Montral, el següent punt d’avituallament amb aquella regadora que a alguns va anar tant bé.
Sortint de Montral el perdo de vista, ja que mentre intento posar en marxa el GPS en un dels nombrosos cops que se’m va apagar per culpa dels famosos connectors dels Garmin, em despisto i faig cap a la carretera. Mirant el GPS veig que carretera avall tornaria a trobar el track, però afortunadament decideixo tornar a pujar fins al senderó que m’havia passat. I dic afortunadament no pel senderó, que no està gens malament però potser no val tant la pena com per pujar desfent el camí des de la carretera, sinó pel control que hi ha quan s’acaba i on el Diego em posa un gomet vermell no pas al nas sinó al dorsal.
Em quedo sol, no tinc ningú ni al davant ni al darrera, i el tram fins a Capafonts se’m fa una mica llarg, amb el sol es que es fa notar de valent als Obacs del Vendrell
Després de passar per l’ermita de la Mare de Déu de Barrulles
ben aviat veig Capafonts
A l’avituallament torno a coincidir amb el Robert i també amb la Rebeca, amb qui també ens anàvem trobant molt sovint i amb qui havíem fet alguns quilòmetres junts camí del Pantà de Siurana.
En Robert m'acompanya en la pujada cap a Prades, ja amb una mica d’ombra que s’agraeix molt, però no tant com la companyia d’aquest nou amic de La Selva.
A l’avituallament de Prades ens trobem un altre cop amb la Rebeca i seguim junts una bona estona fins que el meu motoret s'encalla una mica i en Robert i la Rebeca van pel davant. Al meu ritmet vaig fent fins arribar al Serret de la Mina, des d’on recordo amb nostàlgia les moltes vegades que havia pujat per la carretera quan anava de Vilanova de Bellpuig a Prades els estius de la meva llunyana joventut
I ja només em queda baixar fins a Vimbodí, una llarga baixada amb un corriol que si no vigiles te'n vas cap avall, però molt cap avall, i que passo amb una mica de por. Després del corriol tot és pista de baixada fins al següent control, a Riudabella, on em posen un gomet blau, i una mica de carretera per encarar cap al Poliesportiu mentre els avis i els nens ens animen i les senyores ens diuen que no cal que correm que ja hem arribat.
I allà al Poliesportiu em trobo la Margarida, la Dolors i m'abraço amb el Pep: un gran premi després d’un gran dia i 11h41’ de ruta.
Moltes gràcies a tots i esperem tornar-nos a trobar ben aviat.
.jpg)
